Treballar i callar

La política obliga a fer manifestacions, declarar intencions, justificar accions, celebrar els èxits propis i minimitzar els de l'adversari. L'excés en aquesta pràctica pot denotar feblesa, manca de coherència o inconsistència. La política és equilibri, ni massa ni massa poc. On es l'equilibri?, no té regles d'aplicació general, és imprescindible el bon criteri en cada cas per decidir si s'ha de parlar  o callar.

La política catalana ha entrat en una fase estàtica. Les posicions del govern central i la Generalitat són excloents, mútuament conegudes i no tenen possibilitat de convergència, ambdues esperen el desgast de la contrapart. Ja sabem que per negociar un nou encaix de Catalunya i Espanya o per esdevenir independents necessitem ser més. Ser més significa més temps.

Quin sentit té demanar un referèndum ara? Se sap que el govern central no el concedirà, per tant demanar-lo denota feblesa. Ajuda això? Però, si es concedís, molt probablement es perdria, per tant demanar el que portarà a perdre, o com a mínim a córrer un alt risc de perdre, té tot menys lògica.

El catalanisme fa molts errors, ni més ni menys que qualsevol altra força o corrent polític, però sent això així cal preguntar-se per què creix des de fa cinc anys en la proporció i manera en què ho ha fet. Semblaria que la raó principal és la intransigència de la contrapart. Algú pot pensar des de l'independentisme que el perill per als seus postulats és la tercera via... No cal que estiguin preocupats, ni n'hi ha ni n'hi haurà. Per tant, si el catalanisme vol créixer per poder negociar amb força amb el govern central, el que ha de fer és mantenir la situació actual. Una tàctica elemental en qualsevol conflicte és no advertir a la contrapart quan aquesta s'equivoca. Mentre hi hagi ministres que fan manifestacions com les que fan, el sobiranisme seguirà creixent... Ha passat i no hi ha raó per pensar que no continuarà passant.

Els sobiranistes s'han donat 18 mesos per preparar les “lleis de desconnexió”. Pot ser considerat lògic o absurd, portarà a l'èxit o la frustració. Tant se val, que ho facin i no ho expliquin, una vegada acabades ja es veurà si tenen o no utilitat. No és ara el moment d'especular sobre la seva validesa i menys encara d'explicar que es fan. S'ha d'acceptar per simple lògica que si els independentistes anuncien el que volen fer, els que s'hi oposen ho faran amb força renovada. No seria el moment de treballar i callar?, és per  això que la declaració impulsada per la CUP per la reafirmació de la voluntat de sobirania al Parlament és absurda. Només els toreros retan al toro, valgui l'exemple encara que no és gaire afortunat, però és la situació tan singular que no n'he trobat un altre. Cap voluntat d'ofendre.

Algú podria pensar que el Parlament és per parlar i per tant que no es pot callar... però no s'ha de callar de tot i en tot moment, sinó del que necessita discreció per tenir èxit, i parlar de les qüestions que interessen a molts, és a dir, de polítiques socials i econòmiques... no únicament i sempre de la independència. Cansa, no genera més adeptes i crea anticossos polítics.

La vicepresidenta de la Generalitat, persona ponderada, que dóna un toc de feminitat a la política, ha dit “la gent no ens demana declaracions”. Potser hauríem de feminitzar la nostra política per fer-la més intel·ligent i menys inútilment extemporània i excessiva.