L'home revoltat

Elisenda Paluzie va dir a El Punt Avui de 15 d'agost del 2014: “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat.” Trencar amb la legalitat és un acte de desobediència. Desobeir és refusar deliberadament complir una llei, un reglament, una ordre, una norma... El verb desobeir cobreix de manera indistinta tots els moviments de lluita, de contestació, de resistència, de revolta. John Rawls, en el seu assaig Teoria de la justícia, defineix la desobediència com “l'acte públic, no violent, decidit en consciència, però polític, contrari a la llei, realitzat per assolir un canvi de la llei o de la política del govern”.

Aquesta definició no implica que l'acte de desobediència infringeixi la llei contra la qual protesta. La desobediència civil es justifica per principis polítics. El decret de
Nova Planta de 1716 és un instrument d'annexió. Annexionar vol dir anul·lar una legalitat i substituir-la per una legalitat forana. Restaurar la pròpia legalitat és un acte polític.

Albert Camus, premi Nobel de literatura el 1957, publicà l'any 1951 L'home revoltat, del qual el mateix autor deia que era l'obra seva que més li agradava. És un assaig en què Camus pregunta què és un home revoltat i la resposta és: “Un home que diu que no, però que, si bé rebutja, no renuncia, és un home que diu que sí d'ençà del seu primer moviment.” La revolta més negativa, i posa l'exemple de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo, conté per força un element positiu: si refuso acomplir aquell acte al qual hom em pretén obligar, és que en mi resideix una voluntat més o menys confusa d'allò que és el contrari, és perquè en l'home hi ha alguna cosa en què pot identificar-se, encara que només sigui per un temps. En conseqüència conclou: “Em revolto, aleshores sóc.” La revolta és un dret, diu. La revolta neix de l'esgotament de la paciència. Se situa en l'actuar.

No és un problema de legalitats; és de legitimitats. El 9 de novembre del 2015 el Parlament aprovava una declaració rupturista, immediatament impugnada pel govern central al Tribunal Constitucional, que ràpidament la va anul·lar, i abans d'exposar els seus arguments jurídics ell mateix explicava que la prioritat en la resolució era deguda a la transcendència constitucional de l'assumpte. Els catalans i les catalanes estan immersos en la lluita per la seva supervivència com a tals i pel manteniment de l'estat del benestar. No hem de permetre que sentin la més mínima angoixa. Se'ls ha de prevenir de l'estratègia de la por. Hauran de referendar els assoliments que obtinguin les institucions i donar tot el suport que calgui en les mobilitzacions que convoqui la societat civil i en les eleccions que se celebrin. Les institucions han d'assumir les seves responsabilitats i el Parlament de Catalunya ho ha fet.