Llengua i convivència

Ja em perdonareu, però no és el moment. De cap manera. Em voleu explicar per què hem de proclamar avui, ara, que la futura república catalana tindrà com a única llengua oficial el català? S'hi estigui d'acord o no, de què serveix això? Aporta algun element positiu que ajudi a avançar cap a un final feliç per a tots els catalans? Sembla mentida que –de bona fe o amb mala intenció– entrem en un envit com aquest. La Catalunya que mirem de construir entre tots, amb llibertat, amb democràcia, pacíficament, harmònicament, parlarà la llengua o les llengües que decideixin els seus habitants. Queda clar? O encara hi algú que es pensa que construirem un país no democràtic? Un país d'imposicions? Un país com el que provem de perdre de vista?

Entenc que alguns es preocupin per la llengua. Sí, cal defensar-la; sí, necessita suport institucional; sí, exigeix un reconeixement a tots els nivells. Salvarem la llengua perquè és la nostra riquesa, el suport més bàsic per a la nostra cultura i la nostra manera de ser al món. Però ho farem sense oblidar que per caminar calen dues cames. La segona cama sobre la qual camina el nostre poble és la convivència. Hem après a conviure. Han convingut molts noms a un sol amor, que deia Espriu amb il·lusa esperança hispànica. No hi renunciarem per cap motiu, ni que sigui elevat i noble. Som un poble que exigeix respecte des del respecte.

Dues cames ben fermes per anar endavant i que l'una no entorpeixi l'altra. Algú –i no cal explicar qui ni per què– espera que ens entrebanquem, ensopeguem, que els purismes ben intencionats encallin el camí, que les pors o les desconfiances ens enterboleixin la vista, que ens travem els uns als altres discutint per un demà que encara no hem guanyat. No estem explicant el conte de la lletera. Tenim els peus en terra ferma i sabem on anem. Quan sigui l'hora de la llibertat –la llibertat de tots els ciutadans– l'exercirem amb la prudència que hem tingut i que hem hagut d'aprendre a fer servir per sobreviure.

Que el català ha de continuar essent la llengua de Catalunya? Evidentment. Que el castellà, parla habitual de molts dels ciutadans, ha de tenir el respecte i el reconeixement que correspongui? Sense dubte. De cap de les maneres volem reproduir els comportaments que hem hagut de patir fins ara. Però això no és ara el problema. No és el problema d'avui, quan encara tenim tot un estat en contra. Les nostres formes de convivència les decidirem lliurement quan siguem lliures. Primer una cama, després l'altra, sense pressa i sense pausa. Llengua i respecte; llengua i convivència. Posar el carro davant dels bous no ajuda gens a fer el camí que encara cal caminar. D'entrebancs de tota mena, ja ens en posaran els altres.