El dia de la marmota

I ara ens tocarà torna a sentir, per enèsima vegada, totes aquelles promeses que per als gironins ja no poden ser ni tan sols actes de fe. Que si es desencallarà l'N-II, que es potenciarà l'aeroport, tothom tindrà solucions miraculoses contra la crisi i el foment de l'ocupació, que si el turisme, que si el medi ambient, que si el transport, que si nosaltres farem allò que els altres no han fet, que si Girona és tan important i que Espanya ens estima però que si marxem ja ens podem anar preparant perquè no tindran cap mirament! I tornaran a sortir al carrer, a posar paradetes, a regalar roses, caramels i pins. Les bústies se'ns tornaran a omplir de programes electorals; els carrers, de banderoles amb cares sucades en el Photoshop i, a la televisió, ens repetiran fins a l'extenuació aquells espots tan ben elaborats! En definitiva, el dia de la marmota, com aquell de la pel·lícula que s'aixecava i repetia el dia, una vegada rere l'altra, sense fi.

Quatre mesos després, es convoquen uns nous comicis estatals per la ineptitud dels elegits per poder formar govern. I es demana a la ciutadania que resolgui l'embolic. Mentrestant, des de Catalunya ens ho mirem amb escepticisme i fins i tot amb una mica de mandra, tenint en compte que tots els partits espanyols ja han exposat les seves cartes, i el dret a decidir no és en cap cas una prioritat, ni tan sols un tema a discutir.

En l'àmbit gironí, en podem esperar alguna cosa, d'aquesta campanya? Certament, ben poc. Els candidats seran els mateixos, els programes no poden haver variat en aquests mesos, i encara ens tocarà suportar els retrets entre uns i altres per veure qui és més culpable del que ha passat a Madrid. Però la maquinària electoral no tindrà aturador, esperar una campanya continguda en despeses i en missatges és més que una il·lusió, i buscar-li un atractiu gironí, ara que encetem el segon round, ja forma part gairebé de la ciència-ficció.

I el pitjor pot acabar arribant amb el resultat d'aquests comicis. Si es manté aquest empat tècnic, ja em diran. I si la ciutadania acaba decantant la balança cap a una formació, potser encara pitjor. Però, de fet, això és com en el futbol: si vols ser campió d'Europa t'has d'enfrontar als pitjors rivals, en un moment o altre. Ara que Catalunya ja és al tram final de la competició, tenim assumit que, toqui qui toqui, ens farà suar. La conclusió: que vingui qui vulgui, doncs, que nosaltres ja fa temps que volem jugar la final.