Cultura prescindible?

Ara més que mai el context actual de crisi obliga a repensar i a valorar algunes accions de l'administració des del punt de vista del retorn social i econòmic que poden transferir a la societat; cal que els servidors públics i els ciutadans no deixem de preguntar-nos per a què serveix una inversió o un equipament, a qui va dirigida, quants usuaris pot tenir, etc. Els ciutadans i els servidors públics fem cultura, visitem museus i exposicions, anem a desenes d'activitats en festivals, cicles, concerts... però en el context de canvi i de transformació actual cal que com a servidors públics no perdem la perspectiva del retorn social, la reactivació, la creació de riquesa. Ara com ara, el retorn social no és només una obligació, és també un compromís; les polítiques i els projectes culturals han de facilitar la transferència a la societat del veritable sentit de la cultura, que, com deia Xavier Antic, “està en la formació de les vides de les gents i de les seves identitats” i aquesta formació “de les vides de les gents” hauria de ser totalment complementària amb el fet que la cultura sigui un motor econòmic i de cohesió social i amb el fet que l'administració hi participi i s'hi relacioni d'una manera clara, justa i robusta.

Per això no s'acaba d'entendre l'etiqueta “cultura elitista” atribuïda a algunes activitats o festivals i a la cultura en general, la sensació és que no l'acabem d'utilitzar correctament; podem pensar que hi ha entrades cares i entrades a preus més econòmics, però no és cert que es programin festivals amb voluntat elitista; com a molt es pot arribar a pensar que hi ha alguns tipus de produccions culturals que exigeixen més del públic (i potser algunes poden arribar a ser pretensioses i d'altres ens poden disgustar) però serà el parer del públic el que la farà “prescindible”.

Sí que em sembla que és un luxe (en el bon sentit de l'expressió) tenir a les comarques de Girona programacions internacionals musicals i d'arts escèniques, un luxe benvingut que fa que els ciutadans tinguem al nostre abast muntatges que molt sovint no són ni a Barcelona i que més enllà que siguin cars (malauradament) són de primera categoria i fonamentals per a la “formació de les vides de les gents i de les seves identitats” i fonamentals (prioritaris?) en la línia de transmetre experiència, saviesa i refugi a l'espectador.

Al cap dels anys, aquestes programacions han ajudat a eixamplar el coneixement de l'espectador que ha fet un viatge cap al coneixement i cap a ell mateix i això és importantíssim.

El sentit de les paraules és important i val la pena ser precisos: a vegades és paradoxal que alguns dels espectacles en gira més famosos i populars (que per a alguns seria allò oposat a elitista) resultin els més cars de contractació, seria popular o elitista contractar-los? La gent vivim amb “l'esperança d'una cosa millor”, recordava Korsunovas el 2013 a Girona en el marc del festival Temporada Alta; la cultura és il·lusió, ens deia Jordi Savall. La cultura, que és “educació expandida” (Joan Abellan), ha de transformar les ciutats i ha de donar cohesió social i l'administració hi ha d'ajudar amb la millor fórmula.