Pairolí, el mig elegit dels déus

Vaig tenir la sort de tractar una mica l'escriptor Miquel Pairolí, i el privilegi de llegir-ne tots els llibres i una infinitat d'articles. L'última vegada que el vaig veure va ser un dia d'octubre de l'any 2010, en què va fer-me la deferència de venir a Vilafranca perquè l'entrevistés per a un programa de llibres televisiu que conduïa aleshores. Encabat de la feina, vam anar a dinar al restaurant del meu germà, i, si no m'erro, ell va demanar cigrons –una de les especialitats de la casa– i peus de porc. En Pairolí era un home moderat, severament tradicional, intel·ligent. Una persona a qui agradava de fer les coses a poc a poc i bé.

En el meu exemplar del llibre Octubre, pel qual l'entrevistava aquell dia, m'hi va fer una dedicatòria d'una correcció modèlica, que remetia al moment en què ens havíem conegut, a l'editorial Columna: el de l'edició del seu primer dietari, Paisatge amb flames. L'endreça que tinc d'ell en aquest darrer llibre data del 14 de març de 1990. Pel dietari L'enigma devia entrevistar-lo en el programa Fum d'estampa, a la darreria de l'any 1999. La dedicatòria d'aquest també fa referència al primer llibre (en Miquel era un home seriós, de fidelitats insubornables). En canvi, els mots d'endreça que va escriure en el meu exemplar d'El manuscrit de Virgili (que, juntament amb Cera, em sembla la seva millor novel·la) es refereixen exclusivament als dilemes de l'argument de l'obra –un argument magnífic, val a dir-ho.

Recordo una passejada plegats, amunt i avall del carrer Pelai, en una època en què ell treballava al Diari de Barcelona i jo ho devia fer a Columna. Paisatge amb flames ens havia fet còmplices. En Pairolí era un savi que tenia molta cura de no fer-te sentir mai un ignorant. Un savi serè, sempre refractari als excessos romàntics (“patim encara les conseqüències de l'exaltació romàntica del jo íntim de l'artista”), que no seguia gens la moda en el vestir, ni la de l'estil literari. He escrit més d'una vegada que ell, com en Moncada o en Rendé, per exemple, és de la mena d'escriptors autènticament fiables, des d'un punt de vista lingüístic. Cada cop en queden menys.

Ara Curbet Edicions i la Fundació Valvi han tingut l'encert d'aplegar els seus tres dietaris en un sol volum, La vida a la menuda. Dietaris (1990-2010). Es tracta d'una de les grans consecucions en aquest gènere dels últims trenta anys. El gran tema d'aquest llibre que en són tres és el temps. També hi apareix molt la mort. Rellegeixo aquesta afirmació de Paisatge amb flames: “Sóc molt més a prop que no era aleshores de pensar que realment els que moren joves són els elegits dels déus.” Ell va morir, prematurament, a cinquanta-sis anys. “Massa aviat.” Un mig elegit dels déus.