Escarabat groc

Hem comprat un cotxe. Naturalment, hem comprat el mateix cotxe que teníem, un escarabat groc, però un model més nou. Vam anar al concessionari aquí, a Indiana, un dissabte a les nou del matí i a les deu ja havíem signat els papers del finançament i sortíem amb el cotxe nou. Quina delícia, el comerç ràpid i lacònic, que t'apropa a aquell intercanvi ideal que Mallarmé descrivia a les Divagations amb allò “de prendre ou de mettre dans la main d'autrui en silence une pièce de monnaie”!

El cotxe era de segona mà, però només portava onze mil quilòmetres. Per què s'havien revengut el cotxe si era pràcticament nou? En realitat, això ho fan els estudiants xinesos i coreans rics que vénen a fer un any d'intercanvi o un màster a la universitat. Efectivament, quan vam engegar el GPS del cotxe vam veure que encara estava posat en xinès. Aquests estudiants condueixen cotxes bons, i, encara que de tant en tant compren un pobre escarabat, el seu ventall de preferències va des dels Audis i Mercedes fins als Ferraris i McLarens.

Previsiblement, la seva ostentació de riquesa, perquè, a més dels cotxes, carretegen l'arsenal de bosses Gucci, bufandes Burberry i sabates Chanel, crea ressentiment entre els altres estudiants i professors, que vivim vides més frugals i endeutades. Però aquí topem amb una dialèctica complexa. I és que el privilegi d'aquests estudiants no és senyal de domini social, sinó més aviat de subordinació als valors occidentals que representen calculadament aquestes marques. La seva riquesa no els serveix per crear una hegemonia cultural alternativa, sinó per consolidar encara més el prestigi dels productes europeus i nord-americans, incloent-hi l'educació universitària, per a la qual paguen matrícules astronòmiques. Al nostre país, l'equivalent més visible d'aquesta dialèctica és naturalment la relació entre Qatar i el Barça o entre Chen Yansheng i l'Espanyol.

Per això, si la burgesia clàssica que va sorgir a Europa als segles divuit i dinou va combatre l'aristocràcia feudal no només amb el capitalisme sinó també amb el liberalisme, la Il·lustració i el romanticisme, aquesta burgesia global, en canvi, es limita a reproduir valors i productes ja inventats i mercantilitzats. Ara bé, aquí no només ens trobem amb un nou gir en què l'amo occidental és el pobre i l'esclau no occidental és el ric. Allò que realment ens inquieta d'aquests orientals rics que ens semblen tan frívols i tan incultes és que reflecteixen la pròpia buidor d'un capitalisme global que ja no va acompanyat d'Il·lustració, ni de liberalisme, ni de literatura. Però, és clar, mentre ens ajudin a comprar els cotxes més barats o pagar en Messi, no ens costarà gaire tolerar la seva presència.