Baixauli es confessa

Resseguiu les pàgines del diari i formuleu-vos aquesta pregunta: els il·lustres opinadors, seleccionats tertulians, omnipresents tutòlegs, hiperexperts, excelsos especialistes, formadíssims periodistes... escriuen per a vosaltres, lectors, o per a ells? Esmercen la seva ploma afilada per delectar-vos? O és un exercici introspectiu que fan per honorar-se a ells mateixos? No obtindreu una resposta unívoca. Sospitem que no ho fan com a exercici privat, perquè si així fos ho deixarien exclusivament al seu diari personal o al seu ordinador, i no ho enviarien a ningú perquè ho publiqués. Hi ha exhibició, no només impuls creatiu íntim.

Quan publiques, et despulles, i t'exposes a la mirada no sempre complaent de qui es trobarà amb les teves paraules. Les paraules ja no et pertanyen. No em crec, doncs, aquests escriptors que, quan els fan entrevistes, amb una caiguda d'ulls interessant et deixen anar: “Escric perquè és una necessitat íntima, meva, personal i intransferible.”
Si publiquen, aquesta afirmació no s'aguanta, i l'han de matisar, i afegir-hi que volen canviar el món, que desitgen ser coneguts, que així es guanyen el pa o que “modestament”, esperen ser catapultats a la fama mundial. O, com Baixauli, hi ha persones que escriuen per “lluitar contra el monstre del temps”.

Manuel Baixauli, escriptor que quan tots siguem morts se seguirà llegint, traduint, estudiant, reeditant, enyorant i homenatjant, fa la impressió de ser un escriptor fèrtil en el seu solipsisme, i eixut quan li toca actuar a la plaça pública. Sembla l'escriptor a qui li agrada escriure, però que no frisa per aparèixer o començar a explicar-nos com escriu. O sigui, una rara avis, un espècimen desconegut a les nostres televisions més nostrades, per posar un exemple, on abunden éssers expansius que fan de tot, i malament, i a sobre diuen que també escriuen. Qui tingui pretensió de ser llegit d'aquí unes dècades no pot escriure a raig. Ha de reescriure mil cops. Com ell. En Baixauli, pintor i escriptor valencià, és l'antítesi de la majoret. Quin difícil encaix, el de l'escriptor cèlebre: ha de fer equilibris entre el seu ésser eremític i el personatge que tothom vol tocar, com si fos un sant. Baixauli, si pogués diluir-se en un fantasma dels seus, ho faria.

Però hi ha presentacions de llibres, entrevistes i ocasions en què els escriptors surten i exhibeixen muscle, i regalen més somriures en una hora dels que solen confeccionar en un dia. I ho ha de fer. És el moment en què els escriptors es fan selfies, signen, donen la raó, agraeixen, es confessen. Es tracta del moment del contacte amb el públic, el fidel i el captiu, l'entregat i el que dubta. Un d'aquests dies el vaig anar a escoltar. Era la presentació en una llibreria de Barcelona del seu darrer llibre. Potser era l'home més feliç del món, però semblava una mica incòmode, amb ganes que aquella presentació s'acabés ja d'una vegada. Va confessar-nos que com a lector és molt exigent, va dir-nos que no suporta la música de fons en les pel·lícules, i que el sucre a la mel el molesta. Una declaració de principis depurada, que destil·la contenció i desig d'essencialitat. Baixauli, la darrera publicació del qual és un recull d'articles anomenat Ningú no ens espera, sap que opinar és perillós, perquè et crees enemics. El més graciós és que ell opina sense parar, en els seus articles. “Si afirmes que Woody Allen no és el mateix que Dreyer o Bergman és un risc. Estan bé, però són registres diferents, i en art s'ha de poder dir que alguna cosa és superior, i que hi ha un cànon.” Així ho pensa i això ho deixa anar, amb el risc de crear-se enemics.

En una de les seves reflexions en aquest llibre exquisit d'articles, reivindica la lectura, i la lentitud. Es pot llegir per molts motius i segons ell, podem reivindicar la literatura que et du més enllà. Normalment llegim amb expectatives; Baixauli en canvi no espera res, quan llegeix: li agrada l'aventura. Com a lector és lent. Com a escriptor, també. I quan escriu, aquí sí que hi ha intencionalitat: “Lluitar contra el monstre del pas del temps que ens debilita, humilia i s'ha endut els nostres pares.” La lluita contra el temps és absurda, però no és inútil, ja que mentre estàs viu hi ha una màxima tensió creativa i, per molt que la vida sigui una passió inútil, cal viure la passió al màxim. Així ho pensa i ho defensa. Baixauli és un puntaire contingut, un artífex clarobscur de la lírica que, a través de la ficció, sap plantar-nos la veritat al davant.