Opinió

Tribuna

Argelers 1939 – Idomeni 2016

“Aquells camps de refugiats francesos avui s'alcen com a testimoni de càrrec davant de la vergonya que cau sobre Europa en la repetició de la història

La guerra del desastre nacional, per dir-ho en paraules de Joan Sales, marca amb senyal de foc el segle XX a Catalunya. Les seves conseqüències, a l'interior, l'intent de genocidi cultural d'un
poble i la repressió política als demòcrates; a l'exterior, l'èxode de milers de catalans. La derrota de la República va ser alguna cosa més que la caiguda d'un règim polític; per a Catalunya va ser l'esfondrament absolut. “Sí, Catalunya ha perdut”, deia Gaziel, ara que està tan de moda recordar el periodista terceraviista d'abans de la guerra, però poc l'Agustí Calvet indignat de les Meditacions en el desert. I mentre a Catalunya s'abatia el terror (afusellaments, depuracions, censura, prohibicions, multes, desterraments), la diàspora republicana agafava proporcions colossals. Es calcula que dels prop de 470.000 espanyols que van marxar a l'exili, gairebé 150.000 eren catalans.

Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Miquel Joseph i Carles Pi i Sunyer van escriure quatre de les cròniques més conegudes d'aquella marea humana que fugia. Són la representació més ben acabada d'una cultura esclafada, un país destruït en totes les seves ambicions. Tot s'ensorrà i passà avall per aquella generació: la lluita per la llibertat, per trenar un país culturalment avançat, per redreçar nacionalment un poble. Anaven construint nació, avançaven, qui sap on haurien arribat, i de sobte va aparèixer la daga que va comportar la llarga nit de la cultura catalana.

I tanmateix, no podem parlar d'exili, sinó d'exilis. Com deia Carles Fontseré, hi havia exiliats de primera i exiliats de “tercera”. És a dir, aquells que, passada la ratlla, anaren a raure als camps. El seu testimoni humà, el d'Agustí Bartra, Pere Vives, Ferran de Pol, Agustí Cabruja, Pere Carbonell o Jaume Pla (que serviria de base a Benguerel per a escriure el seu relat) també formen part del Llibre negre de l'exili que, a manera de com Vasili Grossman i Ilyá Ehrenburg van escriure sobre el genocidi jueu, ens caldria també recollir per al catàleg complet de la infàmia. Gairebé 80.000 persones van acumular-se a la ciutat de fusta, derrotada, en plena sorra d'Argelers en ple l'hivern; 100.000 a Sant Cebrià. Pocs llibres produeixen una tal sensació de desesperança i calfred com Campos de concentración, escrit per Narcís Molins i il·lustrat per Josep Bartolí, on el dolor és viu, cru, punyent.

Deixats anar, convertits en autèntiques desferres humanes, vigilats per policies francesos sense cap mena de contemplació, a tots els exiliats que passaran pels camps els quedarà sempre una sensació de maltractament i d'injustícia, un xoc emocional que va ser un daltabaix, davant d'una rebuda tan inesperadament cruel per part de l'Europa democràtica. “Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou (…) Al nord, filferrades; al sud, filferrades; a l'est, filferrades. Ah, però a l'est hi ha el mar!”, escriu Bartra al seu monumental Crist de 200.000 braços. Jaume Pla narra els primers dies al camp, en plena tramuntana de febrer, i unes fustes com a coberta, només amb la fam de companyia i l'aigua dessalada com a destrossabudells. Pere Carbonell, el Nadal de 1939, encara al camp, va organitzar un pessebre...

La majoria d' aquells que no van poder fugir o trobar una feina, acabarien essent mobilitzats per l'exèrcit francès en tasques de fortificació o de treballs forçats. A mesura que arribés l'avanç imparable dels nazis, serien capturats i enviats als camps alemanys. Només a Mauthausen, de les 200.000 persones empresonades, 6.000 eren republicans espanyols i 3.000 catalans, valencians i illencs. 120.000 van morir.

En tots els exiliats, el record dels camps francesos és un malson inesborrable; en els que podran agafar els vaixells cap al Nou Món, en canvi, l'arribada a Mèxic o als països que els acullen, és un moment d'extraordinària alegria, de retrobament amb la pau.

Aquells camps de refugiats francesos avui s'alcen com a testimoni de càrrec
davant de la vergonya que cau sobre Europa en la repetició de la història en l'allau dels fugitius polítics sirians a Grècia.
Idomeni és el mirall d'Argelers, senzillament persones que fugen d'una guerra i d'una repressió.

Catalunya és un país d'exili i més que cap altre hauria de demostrar avui que és un país d'acollida. Ser sobirans, exercir la sobirania, vol dir exactament això: acollir qui més ho necessita, perquè per humanitat i dignitat ens sembla que ho hem de
fer –que és l'únic límit que ens hem de reconèixer–. Com a catalans i europeus no podem sentir-nos-en exclosos de cap manera, ans al contrari, la nostra memòria com a poble ens ha d'interpel·lar i ens ha d'exigir actuar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.