Pendents de nosaltres

Veient l'espai Espanya ens estima d'El Punt Avui Televisió, que firma Jordi Còdol, m'assabento que un humorista anònim d'un diari digital signa un comentari titulat “Les millors universitats, malgrat la imposició del català”. El còmic que escriu la nota es refereix a un estudi de la Fundació Coneixement i Desenvolupament, que determina que hi ha tres universitats de Catalunya, la Pompeu Fabra, l'Autònoma i la de Barcelona, que són les millors de tot l'Estat espanyol.

En vista de les conclusions d'aquest estudi, un periodista investigaria les causes que fan que les universitats que hi ha a Espanya vagin a darrere de les de Catalunya. Perquè, ¿no havíem quedat que això del català era una rèmora que expulsaria el talent i que convertiria els estudis superiors de Catalunya en un reducte tancat, provincià i sense valor? Si més no, aquest és un argument –n'hi va haver de pitjors– que vam haver de llegir i de sentir quan es va decidir que el català seria una de les llengües de l'ensenyament superior.

Doncs mira: no. I això passa –i permeti'm que utilitzi un terme matemàtic– perquè l'idioma és en aquest cas una variable independent. Ho és, perquè si fos una variable dependent, n'hi hauria prou amb introduir el català a les universitats espanyoles perquè milloressin.

Però com que no hi ha cosa que faci més ràbia a determinada premsa de Madrid, fins i tot la humorística, que la realitat els porti la contrària –i més si el que porta la contrària és català–, es tracta de fugir d'estudi i carregar contra l'idioma. Jo, si visqués a Espanya, no voldria que m'expliquessin que sense el català les universitats catalanes encara serien millors, sinó què han de fer les meves per millorar.

Però aquesta és una batalla perduda. Amb la qual cosa arribem a la conclusió de l'article: Espanya funcionaria molt millor del que ho fa ara, que no és gaire, si es preocupés més d'ella mateixa i no estigués tan pendent del que fem els catalans.