Països Catalans

Va ser Enric Prat de la Riba el primer a definir amb solvència el concepte de nació catalana completa. Prat de la Riba ho feia tot amb solvència. La nacionalitat catalana traçava un projecte de “nació natural” que desbordava les quatre resignades províncies. La Lliga bufava fort. Cinquanta anys més tard va ser Joan Fuster qui va dotar la idea inicial d'una força intel·lectual i estilística que encara fa soroll. A Nosaltres, els valencians i a Qüestió de noms Fuster no entenia una altra nació política que la que es derivava de la llengua, la cultura i la història. Mentre que Prat de la Riba es referia als països de llengua catalana, l'escriptor de Sueca deixava de costat reticències i prudències i consagrava el concepte Països Catalans. Un terme que ha tingut dies regulars i dolents, que desperta indiferència o displicència a Catalunya i encara molts recels o hostilitat al País Valencià, les Illes Balears i la Franja. Mentre que al Principat –en terminologia fusteriana– els independentistes deixen caure una albarda incòmoda apel·lant a la necessitat que Catalunya sigui independent sense plom a les ales, el valencianisme i el mallorquinisme polític se'n desentenen o s'hi enfronten amb amabilitat. Després de Fuster, Joan Francesc Mira ha destriat la nació “política” de la “lingüística”. El lector més agosarat que hi vulgui pegar voltes faria bé de llegir el darrer número de la revista L'Espill, que inclou el dossier Consideracions intempestives sobre els Països Catalans. Això i encara.