Conveni amb l'Ajuntament?

Conveni? Pacte? Contracte...?, en lloc del famós “què et sembla?” o bé ”nosaltres creiem que s'hauria de fer tal cosa...” o allò de “ja sé que no agrada, però hauríem de fer...”. S'ha de dir que quan un ajuntament acabat d'elegir ens consultava quelcom, era una bona cosa. Habitualment ens ignoraven, llevat que s'acostés la primavera i amb aquesta una nova edició de l'exposició. Hem aguantat cada sapastre, per nassos, és clar, fent el distret o bé el boig. Ens preguntàvem: “No hi ha al consistori ningú millor per tractar quelcom tan important com Girona Temps de Flors?” Com poden delegar en una persona desconeixedora totalment del que és l'exposició i no troba diferència entre roses i clavells? Hi ha hagut excepcions. Acomiado la representació de l'Ajuntament en la comissió pro exposició, Coralí Cunyat, persona encantadora, al pavelló firal, coneixent el president endevino tasca llarga i variada. Sort, Coralí!!

L'experiència dels anys 1978 al 1990, en què Amics de les Flors va reprendre en solitari l'exposició, finançament inclòs, és una aventura que vista ara fa por. L'únic avantatge és que començava de nou amb una mostra petita, la qual anà creixent molt més ràpidament del que tothom havia cregut. Quan el 1982 passàrem a Sant Domènec, va ser una bogeria. Però abans es creà legalment l'Associació Amics de les Flors.

Quan a l'hivern del 1976 començàrem a fer circular la idea d'una associació floral local gironina, amb gent jove decidida i que creia que la cultura floral és cultura vertadera, hi hagué més comentaris de llàstima que de suport. Hom donava l'intent per fallit abans de començar. El tracte amb la joventut, actualment, és difícil. A l'associació n'hi ha molts, de joves, més dones que homes, gairebé tots ells, fills, néts o emparentats amb algú dels que fundàrem l'associació. Durant els anys, hem fet crides, però un treball de tres setmanes per viure'l durant un any, costa molt d'entendre i, ho he de dir, costa d'explicar.

En aquest punt ve rodó parlar dels inicis. El 1977 els protagonistes cessants recolliren tots els seus estris i deixaren Sant Pere net i polit. D'aquest any el més transcendent va ser el no haver-hi exposició floral. No era secret qui eren els organitzadors, llavors no sorprengué la seva retirada. Vaig tenir una conversa privada amb la senyoreta Maria Cobarsí, sense testimonis. “Què diuen a Girona de mi, senyor Marca?” Bona papereta, la meva. “Miri, senyoreta Cobarsí: els que prescindeixen dels successos i sols pensen en les flors, lamenten que vostès no n'hagin previst la continuïtat. Els que en contraposició al falangisme que vostè inculcà a l'esdeveniment, ells hi posarien el catalanisme, la independència i repeteixen que les flors no estan assignades a cap tendència política, volen que desaparegui i no se'n parli mai més.” “Jo li diré la meva i un grup de gironins. Nosaltres farem tot el que calgui perquè la seva obra tingui continuïtat. La floral, únicament.” Ella digué: “Ho trobo ben raonat. Li desitjo sort, senyor Marca.” Aquest va ser el moment històric en què finí l'expressió política i començà la popular.

El 1978, estava en tràmits la legalització de l'associació, però, envalentits, decidírem debutar. Els proveïdors no ho veien prou clar. Vaig demanar un crèdit de maniobra de 20.000 euros que, ampliat el comunicat, vaig posar just a la porta d'entrada del petit despatx que usava. “No calia, no calia!”, deien els proveïdors.“Mentida!”

El 1979, inscrits i legalitzats, gastàrem 7.000 euros i n'ingressàrem 8.000. Visca! Els 1980 i 1981, embalats, gastàrem 17.000 euros en unes exposicions impressionants. Es van incorporar Jurats, claustre de la catedral, Alemanys, de la mà de Josep Tarrés, i Sarraïnes i Banys Àrabs. Per completar el gran espectacle, la coneguda Rosa Labayen, la qual feia anys que ho treballava, amb els Amics de la Girona Antiga, aportà la visita a una cinquantena de patis de cases pairals, alguns vertaderes meravelles. Amb tot plegat, férem un salt de gegant. Les xifres totals de despeses i d'ingressos retraten el fet:

Ingressos de taquilla instaurada per primera vegada: 21.000 euros; subvencions de les administracions i la Cambra de Comerç: 12.000 euros; aportació de l'empresa Cobega SA, per ajudar a netejar el dèficit: 4.000 euros; ingressos totals de les dues edicions: 37.000 euros; despeses totals de les dues edicions: 37.000 euros. No és pas una coincidència la igualtat de despeses i ingressos. Dues setmanes després de l'esdeveniment floral, el consell de la meva empresa em convocà a una reunió de directors gerents a Barcelona. En uns moments de descans a mig matí, sortiren les flors de Girona. “Quant hi has perdut?”, bromejaven els col·legues. Vaig acabar dient la quantitat. Prosseguí la reunió que acabà poc després. En sortir i en el vestíbul agafar la cartera, l'auxiliar em donà un sobre tancat del president. Vaig tenir un pressentiment i el vaig obrir: hi havia un taló de 4.000 euros a nom dels Amics de les Flors. El president sortia del despatx i vaig anar a donar-li les gràcies. “No, no me les doni. Els directors de Cobega quan fan treballs socials tenen prohibit perdre diners. No ho sabia?” Rient, marxà escales avall.

Sóc agnòstic i una setmana després, amb el resultat econòmic a la vista, vaig estar a punt de creure en els miracles. Vaig emmudir durant uns dies i m'hauria agradat refregar pels morros de diversos i coneguts personatges gironins el resultat. Camelletes, mentides, denúncies, provocació i petició d'acomiadament al consell de la meva empresa, i més. Res aconseguiren. Al contrari. Sabedors dels meus problemes i que Sant Domènec era una quadra sense sostre, hi posaren 50.000 euros per ajudar a la reparació.

A la mort del cabdill, la idea que em barrinava des del moment en què vaig veure Sant Pere de Galligants tota ella feta una flor, de muntar a Girona un grup apolític amb l'única finalitat de demostrar que la societat civil era capaç, sense pressions militaristes, ni lemes i consignes falangistes ni diner oficial ni proteccionisme, de portar-ho a termini. Els gironins, el nivell mitjà de vida dels quals era llavors el més alt de Catalunya, estava segur que veurien prou bé la iniciativa floral. Aquesta, s'havia de parlar, escoltar, meditar i actuar amb finesa superlativa i explicar-se gairebé en vers. En qualsevol cas el poble participaria a gust amb una petita entrada, que en realitat és el que es feia a tot el món civilitzat.

La veritat és que no calia esperar que hi hagués un canvi mentre el Caudillo seguís amb vida. El 100% de les autoritats es manifestaven falangistes o franquistes –o les dues coses– i si s'hagués pogut fer una radiografia mental de les conviccions, hi hauria hagut moltes sorpreses. El modus vivendi de molts els feia “del règim”, expressió molt emprada i definidora. Els Amics de les Flors han estat un braç modest com a grup social, no pas com a grup de treball. Per mi és un plaer emplenar articles i divulgar-los. Passa que l'entusiasme que hi poso emplena més paper que el que puc disposar. Avui havia d'arribar fins a l'actualitat i ha estat impossible. Si em deixen, continuaré.