Pedro A. Romero

Pedro Sánchez va ser agrament crític amb Pablo Iglesias quan el líder de Podemos li va proposar una sèrie de membres del seu partit per a ocupar ministeris en un govern de coalició. Iglesias és vehement i llancívol, però ho podia fer. Podia proposar noms per a un executiu que només depenia de tots dos. El suport parlamentari necessari per a ajustar l'aritmètica parlamentària no semblava tan problemàtic. El problema era més aviat el comitè federal del PSOE, que no acceptava un acord amb l'“esquerra radical”. Per això ara esmussa la contradicció. Sense saber el resultat de les eleccions i amb totes les travesses en contra, el candidat socialista s'ha atrevit a posar noms i cognoms a una vintena de ministres que integrarien el “govern del canvi” o “del sí”. Sí, primer ministre. Sánchez no guanyarà les eleccions i, si el PSOE pogués formar govern, l'hauria de fer amb el PP o amb Podemos. Més aviat, amb el PP, perquè el veto als “radicals” es manté. Els vint dirigents socialistes que es van mudar l'altre dia per a la fotografia de Barcelona saben que no tenen cap probabilitat d'èxit. Resignadament, la disciplina de partit els obligava a fer-ho. Per a alguns, aquesta podria ser la darrera oportunitat de lluir cartera. Perquè si el govern “del canvi” o “del sí” és el que facilitarien els veterans Josep Borrell, Ángel Gabilondo, Margarita Robles, Patxi López o Jordi Sevilla, que baixi Felipe González i que ho vegi. Pedro Sánchez és admirador de George A. Romero. Els zombis el fan xalar.