Opinió

Full de ruta

Dos nens a la ciutat

M'expli­quen el cas d'un nen i una nena de P5 que, per un des­cuit en el moment de sepa­rar els nens que van a dinar a casa i els que ho fan a l'escola, es van que­dar al car­rer sense ningú que els anés a reco­llir. A ple mig­dia, amb les por­tes de l'escola tan­ca­des i sense cap adult fent-se'n càrrec, els nens van deci­dir que el millor seria anar a casa de la mare d'un d'ells, a Vall­vi­drera, a l'altre extrem de la ciu­tat. I ho van fer.

Van tra­ves­sar alguns car­rers del Gòtic, van anar fins a Via Laie­tana, i van remun­tar avin­guda amunt. Van cre­uar semàfors i pas de via­nants entre la mul­ti­tud d'ofi­ci­nis­tes i turis­tes que omplen el cen­tre de Bar­ce­lona sense que ningú reparés massa en ells. Van arri­bar a l'entrada dels Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat a la plaça Cata­lu­nya i, d'alguna manera, van pas­sar sense que cap altre viat­ger ni empleat de la com­pa­nyia s'adonés que ana­ven sols. Van anar a l'andana cor­recta i, enmig del labe­rint de línies que cre­uen la ciu­tat, van espe­rar el tren que faria parada a Vall­vi­drera, i hi van pujar. Va ser al vagó, quan ja havien fet una part del viatge, que una dona va repa­rar en ells. Dos nens con­tents i feliços tra­ves­sant sols el subsòl de la ciu­tat. Els va pre­gun­tar on ana­ven i amb qui, i en sen­tir la res­posta va tru­car al 112. Una patru­lla dels Mos­sos els va reco­llir a Vall­vi­drera. No hau­ria cal­gut: ja esta­ven pràcti­ca­ment arri­bant a casa.

Ja sé que la història no és exem­plar. Podria haver tin­gut un final menys feliç, fins i tot sinis­tre. Però la imatge de dos infants con­tens tra­ves­sant amb segu­re­tat la ciu­tat ens recon­ci­lia per un moment amb el gènere humà. Les ciu­tats són per per­dre's. Són una cons­trucció humana, abs­tracte, com el pen­sa­ment. O com les rela­ci­ons, o com la política, ple­nes de pla­ces, car­rers i avin­gu­des fami­li­ars i d'altres per explo­rar i que pot­ser no visi­ta­rem mai mal­grat que intuïm que hi són, cruïlles peri­llo­ses i car­re­rons sense sor­tida en què cal atu­rar-se i tor­nar enrere. Els cata­lans hem ento­mat un camí incert gai­rebé empe­sos per les cir­cumstàncies, i per un moment ens hem dei­xat de veure'ns a nosal­tres matei­xos com a nens de P5 sub­jec­tes a mapes i regla­men­ta­ci­ons pater­na­lis­tes. Segu­ra­ment cap al final del camí un parell de poli­cies ens vol­dran renyar per haver vol­gut anar sols a Ítaca. Dis­pensi, senyor agent, però si no li fa res l'únic que fem és anar a dinar cap a casa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.