L'occità a Catalunya

Disset professionals de diferents àmbits, integrats en el col·lectiu Constituïm, han presentat a la presidenta del Parlament una proposta de constitució per al nou estat. S'hi articula l'oficialitat de les llengües catalana i occitana. Com es troba aquesta segona llengua fora de l'Aran? En pilotes. Els poso un parell d'exemples gironins, allà on hi ha més conscienciació lingüística. A la UdG, que jo sàpiga, s'hi ha fet algun curset d'estiu. Res estable ni curricular. Tinc entès que hi havia hagut una assignatura d'occità, això sí, optativa. Potser algun professor de català incorpora en les seves explicacions elements de llengua occitana, però aquí s'acaba la cera que crema. El que els deia: en pilotes. Una altra exemple: Gerard Joan Barceló, president d'Iniciativa per Occitània i l'home més tenaç i optimista que he conegut, va escriure al president de la Generalitat demanant-li la miserable subvenció de mil cinc-cents euros per poder consolidar la publicació www.jornalet.com, única en el panorama digital en llengua occitana. “Com ja ho sabeu, Molt Honorable Senyor(...), Catalunya és l'únic territori del món –aviat un estat independent, esperem-ho– que dóna a la nostra llengua un reconeixement concret (...)”, li deia a la carta. Doncs bé, el molt honorable gironí no s'ha dignat ni a contestar-lo. I si ens acostem a la metròpolis? Bé, allà no és que hi hagi estancament. És que hi ha reculada! La Universitat Autònoma havia tingut estudis reglats d'occità que formaven part del currículum acadèmic de l'estudiant. Ara la presència hi és anecdòtica. I a la Universitat de Lleida? Doncs l'estructuració de les universitats catalanes, juntament amb els nous plans d'estudis, també hi ha arraconat l'occità. Desídia? Menyspreu? O potser recel? En èpoques passades, l'occità va servir de pretext al blaverisme de València per desencaixar la unitat lingüística de la llengua catalana. Quants prohoms de l'IEC encara arrufen el nas davant del que veuen com una amenaça i no com una oportunitat?

Bé, escoltin, ho deixo aquí. És que tinc al meu costat un plom que no para de lamentar-se per la poca consideració de què gaudeix el català a les Castelles i la mandra que els fa promoure les altres llengües de l'Estat. “Garrulos, són una colla de garrulos...”, no para de repetir-me.