Preguntes sense resposta

Fa uns dies la Fundació Olof Palme, amb seu a Catalunya, i el nostre Cercle d'Economia van organitzar una sessió de presentació de noves idees per a la reforma del finançament autonòmic espanyol. Cap economista català a la taula (estan ja tots els nostres experts desconnectats?) i sí alguns que pacientment s'assentaven entre el públic. Analitzats els materials que es presentaren, es tracta al meu entendre d'un poc més del mateix, però ara en una direcció tendencialment més acceptable: s'accepta l'anivellament parcial a la manera alemanya en matèria de redistribució de recursos, es respecta el principi de l'ordinalitat, s'afavoreix la simplificació contra l'excés de fons, subfons i clàusules ad hoc, i es desancora una vegada per totes el resultat del finançament de l'statu quo inicial (allò “que ningú hi perdi i que algú, a conveniència, hi guanyi”). La primera reacció, després d'estudiar aquest tunejat del discurs anterior dels membres de la taula, fou pensar que alguns dels seus protagonistes haurien de demanar disculpes. Primer, per haver trigat tant a entrar en raó (bé, què hi farem), però, sobretot, per haver ajudat a enverinar el debat acadèmic en algun cas des de les desqualificacions i el menyspreu. Suposo que aquí no cal que tiri de veta d'hemeroteca. Però, en fi, bé està si l'evolució és bona.

Ara, els qui havíem afavorit alguns d'aquells arguments en el passat estem expectants pels nous rumbs, però ens queden dues preguntes de moment sense resposta. El to federalista que aquelles propostes volen donar als canvis en el finançament (ja s'accepta que no hi ha federalisme fiscal si la descentralització de la despesa no s'acompanya amb una coresponsabilitat fiscal més efectiva en ingressos) planteja el dubte de com tirar-les endavant quan a Espanya no hi han prou federalistes. Si introduir aquests canvis en la Constitució requereix dos terços de suport al Parlament espanyol, com pensen, tant els proponents com els partits que els puguin donar suport, assolir aquesta majoria? És possible el federalisme sense federalistes? Llegeixo en premsa que alguns economistes destacats, i no precisament del món sobiranista, argumentaren durant la presentació referida, que una proposta de reforma del sistema de finançament que continua ignorant la realitat catalana estava condemnada al fracàs.

La segona qüestió és de saber si encara hi som a temps a evitar el desencaix català amb alguna forma de reencaix més raonable. Aquí les aproximacions demanen com a mínim correspondència: calen dues ribes per a posar-hi un pont. El Cercle i la Fundació Palme han posat catifa a les noves propostes de qui, repeteixo, haurien de començar a promoure-les reconeixent errors. Però noto que estaria bé que les dues entitats s'esforcessin, a hores d'ara també, a fer desembarcar idees diferents a les que prevalen a la capital del regne. Ni la fundació esmentada ni cap altra de similar, ni el Círculo de Empresarios de Madrid han mostrat, que jo sàpiga, interès per escoltar cap altra veritat més que la revelada. L'asimetria és completa. Què fan, doncs, els nostres promotors portant la bona nova que ve de fora de manera acrítica si no aconsegueixen impulsar iguals plataformes posades a fora? Si estan per l'acord, és aquesta una manera de fer veure a la contrapart que cal enraonar quan s'ignoren les fortaleses pròpies per magnificar les de l'altra?

Finalment, per a molts economistes catalans el finançament autonòmic és només una part de les relacions fiscals amb l'administració central. També tot el que passi amb les competències exercides des de l'Estat en matèria de despesa territorialitzada i inversions és rellevant en el balanç fiscal. Ara, responent al mandat del Parlament de
Catalunya es presentarà la balança fiscal de Catalunya amb l'administració central del 2012. Sí, el 2012! Com explicar que Catalunya no disposi d'altres dades més actuals mentre que institucions privades que treballen per al
Ministerio les tinguin a disposició al dia? I és que no considerar avui el procés català com un problema d'estat i tancar els ulls a l'excepció basca no sembla bona carta de presentació catalana. Guanyada lleugerament la paraula, ara a alguns els manca recuperar la vista, tot i que si això continua tardant és probable que ja no se sigui a temps per a l'acord.