Roda la roda

Hi ha un fet recurrent, com les sènies, en tot això del nostre procés sobiranista de cada dia. Més enllà de les prohibicions i de la intransigència de la tropa unionista que lidera Rajoy. Més enllà també de les dificultats de l'associacionisme dit civil. Més enllà de tot això, hi ha el calvari sincopat dels partits independentistes. Les relacions, costerudes i torturades, entre Convergència i Esquerra, en pugna permanent per allò que Antonio Gramsci denominava i calculava com “hegemonia”. Ací qui no vol ser hegemònic no vol ser res. Santa hegemonia ens empari. Aquestes relacions porten cua. Però n'hi ha una altra que encara en porta més. Són les que enfronten cada dia de la setmana la CUP i Junts pel Sí. Els senyors de la CUP van fer assemblea aquest cap de setmana i van proclamar que n'estan fins a la coroneta. Que s'han acabat les molles i volen el pa sencer. La CUP recorda un altre sant, el beat Ovidi Montllor, cada dia. El lector més audaç per a la prosa menys intel·ligent hauria de llegir-se els articles d'opinió que publiquen els elements de la CUP més radicals. Exigeixen acabar amb l'autonomisme emmascarat de convergents i republicans i tallar pel dret. Més revolució nacional i social i menys paperines. No és difícil arribar a la conclusió que no hi haurà pressupostos “neoliberals” i que unes altres eleccions, les catalanes, comencen a traure cresta. La roda roda costera amunt. Les nostres tribus de cada dia ho fan tot molt difícil. Amunt les atxes i que no ens passi res!