130 anys de sobiranisme

El proper 25 de juliol farà cent trenta anys d'un acte que podríem considerar com a moment fundacional de l'independentisme català. Aquell dia es va celebrar a Barcelona l'anomenat “Míting del Novetats”, un acte en què, per primer cop, s'articulà un discurs clarament sobiranista. I el curiós és que es va fer davant un gran públic transversal que, segons tots els indicis, hi va reaccionar amb entusiasme. Certament, quan en coneixem els detalls i l'abast mediàtic, estranya que no sigui més reconegut aquell acte com un potent antecedent de l'actual Procés.

El moment estel·lar del míting, segons totes les cròniques, va ser quan s'hi va llegir una comunicació escrita pel farmacèutic i columnista Josep Narcís Roca i Ferreras. Va crear un enorme rebombori dins i fora de la sala. Com a rerefons polític, l'acompanyaven molts dels ingredients que han marcat el conflicte Madrid-Catalunya dels darrers 130 anys. Si avui veiem com un govern espanyol envia cent tancs a Sant Climent Sescebes, amb una indubtable voluntat intimidatòria, el d'aleshores també va desplaçar vaixells de guerra al port i una companyia de la Guàrdia Civil a les proximitats del teatre. El míting –sobretot el text de Roca– va provocar la mateixa onada de bilis a què ens té acostumats la premsa madrilenya d'avui. Llegint-ne les cròniques, podrien ser extractes literals de les de La Razón o ABC actuals.

És interessant repassar la carta de Roca (encarregada per Àngel Guimerà i llegida per un metge amic de Roca), per la seva gran vigència avui. I també per l'entusiasme que va concitar al Teatre Novetats, ple d'autoritats, societat civil i representants de tots els sectors socials i econòmics del país. Tot i que l'acte tenia una intenció marcadament econòmica i antilliurecanvista, amb l'ànim de buscar protecció per a la indústria tèxtil catalana, la primera frase del text ja trencava tots els esquemes estratègics de l'acte. No sols hi descartava Roca qualsevol solució merament econòmica al problema creat, sinó que hi apunta que aquest és endèmic en un règim anticatalà com l'espanyol des de temps de Felip V.

L'originalitat del diagnòstic que fa Roca és que és radical i netament polític. “Sense independència –diu– hem arribat on som: a ser Catalunya, oficial, legalment, un sol nom geogràfic com Polònia, a ser una conquesta avorrida i trepitjada com Irlanda, a ser unes províncies artificials i malparlades pel més pesat, odiós i absurd de la centralització i la uniformitat”. Parla de donar a Espanya una forta sotragada que permeti aconseguir “nostra independència nacional”. Parla de crear una realitat marcada per “les quatre barres sobre les portes de les ambaixades”, imatge que arribaria a ser leitmotiv de molts dels seus articles als principals diaris catalans de l'època. “No pensem més en mercats per a la nostra indústria ni amb protecció aranzelària sota la unitat nacional”, hi insisteix. I rebla: “Sota la unitat nacional perdem pa i treball”. I segueix: “Pensem en la vida moral i dels drets de Catalunya tant polítics legislatius i judicials, com administratius o econòmics.” I per si pogués quedar algun dubte respecte al marcat to independentista del discurs, fixem-nos com l'acaba: “Llibertat i fraternitat ha de ser el nostre lema, catalans; independents i agermanats. Visca Catalunya, visca la independència nacional!”

Una de les lliçons que hem d'aprendre avui d'aquest discurs, i del míting on es va llegir, és que resulta absurd que hom pretengui que l'actual Procés sigui una ocurrència del president Mas o de l'ANC avui. Igualment, l'enorme èxit que va tenir a la sala, on els aplaudiments que va concitar van ser favorablement recollits a quasi tota la premsa catalana, ens deixa ben clar que no hi havia rebuig de la societat civil a la idea d'independència. Ben al contrari.

El que sí resulta diferent avui, però, és que ja no tenim aquella sensació de salt en el buit que es desprèn del missatge de Roca, que sembla que ens digui: “No tenim res a perdre fent-nos independents.” Avui ja no tenim aquest sentit de “mal menor” sinó la constatació que la independència significarà un avenç incontestable. Avui pocs economistes solvents i imparcials dubten dels efectes positius que tindria fer el pas. Lliurar-nos d'una economia que deu anyalment el 100% del seu PIB i apostar per la progressiva immersió de l'economia catalana dins el mercat global, amb la realitat d'un nou món per a les nostres exportacions, són fets que anul·len la incertesa que per força limitava la valenta visió de Roca. És el gran avenç que ha pogut fer el sobiranisme, avui majoritari, respecte al crit esperançat que va llançar Roca i Ferreras, el primer federalista que va dir públicament que una federació amb Espanya era impossible. El primer a fer el pas a l'independentisme ja aquell llunyà 1886. Un fet que aquest mes de juliol faríem bé de recordar.