Som ‘polacos'

A Polònia hi ha joves que saben per què TV3 emet Polònia i Crackòvia. M'ho diu una guia polo­nesa: “Els espa­nyols us diuen pola­cos per menys­preu. No ens ofèn.” A nosal­tres tam­poc. La reacció irònica és un signe català d'elegància men­tal enfront l'humor bar­roer espa­nyol. Cata­lans i polo­ne­sos com­par­tim un estil d'iro­nia que ens dig­ni­fica. És una afi­ni­tat entre dos pobles que llui­tem per eman­ci­par-nos. Més trets comuns: les Ver­ges negres. La de Czes­toc­howa i la de Mont­ser­rat són símbols naci­o­nals. Ven­tura Gas­sol inclogué a Tom­bes fla­me­jants l'Oració de l'Onze de Setem­bre, que evoca un poema del polonès Micki­ewicz dedi­cat a la Mare de Déu de les pàtries feri­des: “Avui m'han vet­llat amb Vós les Ombres del Fos­sar de les More­res / i em sem­bla que a les vos­tres set dolors / altres dolors s'ajun­ten més seve­res.” Polònia té cinc uni­ver­si­tats que ense­nyen català. Hi ha pri­ma­ris espa­nyols als quals les dues llengües els sonen igual. El meu pare i els seus com­panys cata­lans de cap­ti­veri eren “pola­cos”, segons els guar­des del camp de con­cen­tració de Miranda de Ebro. Els mili­tars fran­quis­tes eren humi­li­ats pels seus ali­ats fei­xis­tes, que par­la­ven italià. Però es feien l'home humi­li­ant els pre­sos que par­la­ven català. La nos­tra guia polo­nesa va anar a Anda­lu­sia a apren­dre cas­tellà. Per­dia el temps. “La llen­gua de molts anda­lu­sos és inde­fi­nida. No és cas­tellà. Què par­len?”, digué. Decidí venir a Bar­ce­lona. Ens entén quan par­lem cas­tellà. I el català que ara aprèn a Varsòvia el troba més clar que l'andalús.