Comunistes

Atenció: els comu­nis­tes tor­nen. Són aquí, bar­re­jats entre la gent nor­mal i asse­nyada, però se'ls coneix per l'olor de sofre i pels geps de les banyes i la cua, tot i que ara vénen reci­clats i es diuen Uni­dos Pode­mos i les con­fluències. No us dei­xeu enga­nyar, els comu­nis­tes exis­tei­xen i es mouen entre nosal­tres. No des­va­ri­ejo. És la cançoneta que repe­tei­xen els diri­gents popu­lars i soci­a­lis­tes i que con­ver­ti­ran en man­tra durant la cam­pa­nya elec­to­ral, a la qual també s'afe­geix Ciu­da­da­nos, com a des­qua­li­fi­cació de l'única alter­na­tiva democràtica pro­gres­sista que es pre­senta, en àmbit esta­tal, a les pro­pe­res elec­ci­ons. Sense argu­ments de debat, els tres grans par­tits con­ser­va­dors pen­sen que cal asso­ciar els con­trin­cants amb el comu­nisme, refi­ant-se que l'ima­gi­nari popu­lar pot con­fon­dre el ja de per si confós elec­tor.

Tor­nem a la nit obs­cura de la nos­tra història imme­di­ata, quan qui s'opo­sava al fran­quisme era comu­nista i/o maçó, tot i que ara se subs­ti­tu­eix la maçone­ria pel “sepa­ra­tisme”. O sia, els ene­mics de la democràcia són “comu­nis­tes i sepa­ra­tis­tes”, versió actu­a­lit­zada de l'enun­ciat del gene­ral col­pista. I cal bar­rar el pas a aquells que podrien adqui­rir poder deci­siu en el futur de les Espa­nyes i
posar-los en qüestió, denun­ci­ant la cor­rupció i apun­tant noves for­mes de fer política.

Per enèsima vegada els amos de la men­ja­dora valo­ren que la des­qua­li­fi­cació de l'adver­sari dóna rèdits polítics i ali­menta un elec­to­rat mesell sense cri­teri propi. Con­fiem que el votant s'adoni que ser comu­nista o sepa­ra­tista tam­poc no és tan dolent.