Alícia Viñas

Us he de comentar un fet absolutament meravellós.

Alícia Viñas és una molt bona pintora i alhora va ser directora del Museu de l'Empordà durant uns quants anys; la tasca que hi va fer és admirable. Ella és una estudiosa de la pintura empordanesa i possiblement és en aquests moments la que més en sap.

Doncs ara fa tres o quatre anys se li va ficar al cap la idea de muntar una exposició sobre pintura empordanesa a l'Ermitage de Sant Petersburg. Com a persona particular que és ara, sense cap institució al darrere, ha lluitat aferrissadament contra tota mena d'obstacles, entre els quals, no cal dir-ho, l'econòmic.

La tossuderia d'Alícia Viñas ha donat els seus fruits i per fi l'exposició ja està programada. L'han titulada Surrealisme de Catalunya. Els artistes de l'Empordà i Salvador Dalí. Serà una exposició espaterrant, i tindrà lloc del 27 d'octubre a l'1 de novembre d'enguany.

És espectacular que la tossuderia, l'endurança i l'amor a la feina donin fruits. Però tot i saber com és de difícil, em fa l'efecte que és l'únic camí. Ho és per a l'investigador i per a l'esportista, per a l'escriptor i per al pintor, per al dansarí i per a l'enginyer. La qüestió es mou sobre dos eixos: l'amor per la feina que un fa i la convicció que s'hi pot arribar.

Això ho podem aplicar a la política. Per exemple, el desig emotiu de ser independents és un efluvi sentimental i festiu que ens arrossega a fer manifestacions, cantar càntics i exhibir banderes. No n'hi ha prou: cal no desviar-se, cal afuar l'enginy i sobretot cal estructurar racionalment una feina tan ingent. Sé que ho he dit en altres ocasions, però ho repetiré ara: tenim un problema freudià: la nació és la mare, que és la font dels afectes i de les emocions; però el pare és l'estat, que controla diners i feina. Mentre, tossudament i racional, no superem aquest complex freudià, continuarem manifestant-nos alegrement.