Alícia Viñas

Us he de comen­tar un fet abso­lu­ta­ment mera­vellós.

Alícia Viñas és una molt bona pin­tora i alhora va ser direc­tora del Museu de l'Empordà durant uns quants anys; la tasca que hi va fer és admi­ra­ble. Ella és una estu­di­osa de la pin­tura empor­da­nesa i pos­si­ble­ment és en aquests moments la que més en sap.

Doncs ara fa tres o qua­tre anys se li va ficar al cap la idea de mun­tar una expo­sició sobre pin­tura empor­da­nesa a l'Ermi­tage de Sant Peters­burg. Com a per­sona par­ti­cu­lar que és ara, sense cap ins­ti­tució al dar­rere, ha llui­tat afer­ris­sa­da­ment con­tra tota mena d'obs­ta­cles, entre els quals, no cal dir-ho, l'econòmic.

La tos­su­de­ria d'Alícia Viñas ha donat els seus fruits i per fi l'expo­sició ja està pro­gra­mada. L'han titu­lada Sur­re­a­lisme de Cata­lu­nya. Els artis­tes de l'Empordà i Sal­va­dor Dalí. Serà una expo­sició espa­ter­rant, i tindrà lloc del 27 d'octu­bre a l'1 de novem­bre d'enguany.

És espec­ta­cu­lar que la tos­su­de­ria, l'endu­rança i l'amor a la feina donin fruits. Però tot i saber com és de difícil, em fa l'efecte que és l'únic camí. Ho és per a l'inves­ti­ga­dor i per a l'espor­tista, per a l'escrip­tor i per al pin­tor, per al dan­sarí i per a l'engi­nyer. La qüestió es mou sobre dos eixos: l'amor per la feina que un fa i la con­vicció que s'hi pot arri­bar.

Això ho podem apli­car a la política. Per exem­ple, el desig emo­tiu de ser inde­pen­dents és un efluvi sen­ti­men­tal i fes­tiu que ens arros­sega a fer mani­fes­ta­ci­ons, can­tar càntics i exhi­bir ban­de­res. No n'hi ha prou: cal no des­viar-se, cal afuar l'enginy i sobre­tot cal estruc­tu­rar raci­o­nal­ment una feina tan ingent. Sé que ho he dit en altres oca­si­ons, però ho repe­tiré ara: tenim un pro­blema freudià: la nació és la mare, que és la font dels afec­tes i de les emo­ci­ons; però el pare és l'estat, que con­trola diners i feina. Men­tre, tos­su­da­ment i raci­o­nal, no superem aquest com­plex freudià, con­ti­nu­a­rem mani­fes­tant-nos ale­gre­ment.