Una cicatriu a la ciutat

La ciu­tat on vas créixer ja no exis­teix. Ara n'hi ha una altra de dife­rent. Li han posat el mateix nom que a la teva, perquè no te n'ado­nis. Però quan bai­xes al car­rer des­co­brei­xes que el forn de pa on la mare t'envi­ava a com­prar el pa amb una moneda de cinc duros s'ha con­ver­tit en una botiga de telèfons mòbils. La plaça pol­sosa i plena de crits i bara­lles on juga­ves a fut­bol entre els blocs de pisos dels afo­res ha des­a­pa­re­gut. Al seu lloc han posat uns par­ter­res de gespa que no es pot tre­pit­jar i l'entrada d'un pàrquing del Mer­ca­dona. Cami­nes fins a la plaça por­xada i aquell mer­cat fosc amb para­des amb mar­bre blanc i que feia sem­pre olor de peix i pollas­tre cru ha estat escom­brat, i el seu lloc l'ocupa un espai diàfan amb mar­bre de dis­seny i una estàtua con­cep­tual el sig­ni­fi­cat de la qual tot­hom ignora. Ana­ves a una escola per un car­reró de cases peti­tes i fos­ques que t'ater­ria quan es feia fosc, però l'escola ha tan­cat, les cases no hi són i en aquell indret t'hi tro­bes una avin­guda ampla amb pal­me­res arren­gle­ra­des als cos­tats. Allà al final, a prop de la parada de bus, hi havia una xur­re­ria i a l'altre cos­tat, una font i un monu­ment als cai­guts que van posar els fran­quis­tes. Ara al lloc de la xur­re­ria hi ha un jar­di­net amb flors i un banc on una pare­lla jove es passa la tarda besant-se i tocant-se sota la roba.

Ja no és la teva ciu­tat. Gent nova ha nas­cut o ha vin­gut de fora i ara aquesta és la seva ciu­tat. Per a ells sem­pre ha estat així, com és ara, ben dife­rent de la teva, i tu ets l'apàtrida que camina a poc a poc recor­rent de memòria un temps que un dia va ser el teu. I t'hi afer­res perquè mal­grat l'estre­tor i la fos­cor d'aquells car­re­rons tu eres jove i tot estava per fer i tenies l'ener­gia per fer-ho, i si ara un dia l'alcalde de Tor­tosa et pre­gunta en un referèndum si cal treure aque­lla dar­rera cica­triu urbana de la dic­ta­dura, tu, que ets inde­pen­den­tista i detes­tes aque­lla negror feliçment superada, no hi veus fei­xisme i humi­li­ació sinó aque­lla marca de nai­xe­ment que tenies quan eres nen.

Tor­nes a casa després de votar, i davant del mirall bus­ques aque­lla marca i encara hi és, ama­gada entre arru­gues i cica­trius d'una vida intensa i cas­ti­gada com la del país, i som­rius amb un petit bri d'ale­gria juve­nil perquè mal­grat tot encara t'hi reco­nei­xes, i pen­ses, coi amb els cata­lans, mira que en som, de com­pli­cats i recon­sa­grats.