Opinió

De set en set

Recuperar la dignitat

En conec més d'un que el novembre del 75, quan en Franco va estirar la pota, va anar corrents a Madrid per retre-li l'últim homenatge en aquelles cues inacabables que TVE emetia dia i nit. Ara ho neguen i fins i tot algun es fa passar per catalanista, però aquí ens coneixem tots. Al Valle de los Caídos només hi he anat un cop, quan vivíem a Madrid i arran d'una visita dels pares. Impressiona la creu enorme, l'esvoranc a la muntanya de Guadarrama però sobretot el simbolisme partidista que destil·la. És la mostra petrificada de la victòria d'uns i la derrota dels altres, el triomf de la dictadura sobre la democràcia, la supremacia dels facciosos sobre els lleials. Per això, que quatre dècades després del traspàs del sàtrapa, d'una transició política que havia de tancar les ferides de la guerra, d'aprovar una constitució democràtica i d'elegir sis presidents a les urnes, és insòlit que encara no s'hagi resolt el destí del màxim exemple de l'odi i la glorificació de la revenja. De molt poca qualitat ha de ser la democràcia i molt covards han de ser els polítics d'un país que no s'atreveix a abordar una aberració semblant.

Però encara és més greu que s'inventin subterfugis per mantenir dempeus records de la creuada. En els termes que preveu la llei de la memòria històrica, els símbols vinculats amb el franquisme i la seva hemorràgia de violacions i assassinats, s'han d'esborrar, dinamitar, difuminar, desar. Perquè, per a molts, constitueixen un record dolorós i vergonyant, sobretot per als familiars d'aquells que més de setanta anys després de la fi de la contesa encara descansen en un voral de la carretera o en una fossa comuna esperant que algú els retorni la dignitat arrabassada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.