Reaparicions

Les campanyes electoral solen ser temporada alta per a antigues glòries polítiques que, entre l'amplitud d'espai que els mitjans dediquem a les propostes partidistes, reclamen un minut de la fama perduda. Aquesta és l'ocasió de recuperar personatges valuosos que van deixar una forta petjada durant els anys de la consolidació democràtica, però també l'oportunitat de confirmar la sort que vam fer en treure'ns del cim determinats servidors de la vanitat. Aquest últim és el cas de l'exministre José Luis Corcuera, l'ideòleg de la puntada de peu a la porta, que darrerament sovinteja als platós de la caverna per fuetejar dues coses que detesta: la joventut i les ganes de trencar l'ordre establert. Que lluny queda la lluita transformadora de l'obrer que va canviar la granota de lampista per l'americana de diputat. Corcuera és d'aquelles persones que envelleixen demostrant-nos que els records suavitzen la realitat. No és que amb el pas dels anys hagi empitjorat, és que ja era així de malcarat i de mal educat.

A l'altre extrem de la reserva política espanyola hi trobem, en canvi, gent com ara Julio Anguita, exalcalde de Còrdova, exsecretari general del PCE i excoordinador d'Izquierda Unida. Aquesta campanya també ens ha retornat un home que va ser tractat amb massa severitat pel felipisme i pel pujolisme, en un cas perquè suposava una amenaça a l'hegemonia socialista i, en l'altre, perquè no combregava amb els postulats sobiranistes. Segurament el personatge hi va contribuir en part per culpa d'un cert aire messiànic que amb els anys ha anat polint, però resulta interessant recuperar el diagnòstic preclar d'Anguita en relació amb el Tractat de Maastricht. Mentre Felipe González i Jordi Pujol –ja hem vist com han acabat– aplaudien amb les orelles els sacrificis europeus, el califa comunista ho deia alt i clar: “Maastricht serà una enganyifa mentre no hi hagi harmonització fiscal a tots els països.” Ho deia en campanya, per això no li feien cas.