Politòlegs: 1

El marxisme ha aconseguit, al llarg dels anys, condicionar les nostres vides, les institucions, l'economia i la política. Des que Marx va escriure El capital, i corria l'any 1867, marxistes i no marxistes hem viscut en una visió de la història i fins i tot de la psicologia on les condicions infraestructurals (i aquí juguen tant els factors de producció com l'inconscient) determinen quina mena d'ideologia i, per tant, de normes, institucions, etc. (la superestructura) tenim. De demostracions que el nostre relat és marxista, fins i tot a pesar de nosaltres, n'hi ha un munt.

El franquisme és socialisme autoritari, com ho van ser, des de la perspectiva econòmica i social, el nacionalsocialisme, o el règim soviètic... fins i tot, si no fos pel poc que donava, com ho era aquell “tot per al poble, però sense el poble” del XVIII. Partit únic, sindicat vertical, càstig al dissident i molts pantans a inaugurar. Als anys 60, amb tecnòcrates eficaços, va fer espai a la classe mitjana a partir del creixement econòmic, el camí cap a la democràcia sols es podia donar amb certes dosis d'èxit del benestar material, de la convicció d'una majoria que tenia alguna cosa a perdre si es posava d'esquena al que venia marcat. Per això, des del punt de vista simbòlic, la culminació de la transició és el triomf del PSOE l'any 1982.

I és que els partits polítics, sobretot els d'esquerres, però no sols aquests, són també una mostra del triomf del relat marxista: no hi ha avui cap partit que no imiti l'estructura dels partits obrers del XIX, malgrat que la idea de partit és molt anterior al proletariat i que aleshores funcionaven de manera molt diferent. Avui, quan fins i tot en el PP hi ha comitès i congressos, Podem s'ajunta amb IU i clou el cercle que es va iniciar als anys 80 quan, amb l'ajuda inestimable de l'amic alemany, el PSOE s'imposa al PCE i protagonitza al llarg de dècades un dels pols del bipartidisme.

A més del nostre Dret, a la Unió Europea normes i institucions s'han construït a imatge i semblança del model econòmic, com si en fossin una mena d'excrescència. De fet és per això que es diu que l'economia mana, perquè, excepte en els pares fundadors de la Unió i amb alguna altra petita excepció, la concepció dels estats i de les institucions supraestatals s'ha fet en benefici d'una certa economia que, per cert, de mica en mica, s'ha anat allunyant del seu sentit etimològic, és a dir, integrat per una pulsió humanista.

Però en el nou escenari hi ha tres factors que han vingut a trastocar l'esquema: la generació de juristes que dins del PP han volgut dominar l'economia des del dret (és aquesta la raó que siguin el clan de l'Aranzadi, i no el fet que hagin estudiat dret!), l'ascens de l'esquerra que, malgrat l'arrel marxista, té també un clar ascendent peronista (llatinoamericà en suma) que vol transformar l'economia de mercat en economia “compassiva” (també dita populisme) i una bateria de jutges que no volen formar part de les institucions desprestigiades, que han pres la paraula i fins i tot han estat capaços d'asseure al banc dels acusats un membre de la família reial, o de regirar la seu central d'aquell Banc de Santander, un president del qual es permetia anar en xandall (vermell corporatiu, per descomptat) a reunions de calat, o fotografiar-se amb Zapatero per a descrèdit del governant.

Sense adonar-se d'aquests canvis substancials en el taulell, les grans corporacions van voler fer un “Podem de dretes”, com si això no fos una contradicció en els termes, és a dir, com si no fos un oxímoron, contrari als seus interessos. Van donar oxigen a UPyD, fins que van veure que la Díaz era gat vell i que havia après molt del seu pas pel PSOE. I aleshores la van canviar per Ciutadans, creient que el que faria si governés casaria amb el que hauria de fer per arribar al poder. I que els votants que treia al PP sumarien amb ell... sense recordar la diabòlica llei d'Hondt; una llei que sí que ha considerat el “Podem genuí” en ajuntar-se amb els comunistes.

I així, en la lluita entre els economistes i els juristes, el resultat del partit és que l'equip que suposadament conformen corre el risc de perdre el partit, mentre que els politòlegs (ni normes, ni factors de producció, ans prospectiva i màrqueting electoral, consignes de campanya i estudi de la imatge a tot drap), tira. O sigui, econojuristes, 0 - politòlegs, 1. Suposo que és per això que les empreses de l'Íbex 35 estan més que mudes a hores d'ara; imagino que canviant la papereta dins del sobre per a les properes eleccions.