Sobre l'escepticisme (i Josep Pla)

L'evolució de la política catalana i espanyola durant els últims mesos convida generosament, com a mínim, a l'escepticisme. Miro a dreta i esquerra, i trobo que hi ha ben poques coses que ens permetin concebre alguna esperança. És per això que aquests dies em ve molt de gust de rellegir Pla.

La vida amarga (Històries i fantasies), per exemple: una obra de ficció —una obra rara, doncs, en la vasta producció planiana—; un llibre de contes, de fet, que aplega personatges d'una grisor sense atenuants, més aviat malastrucs. El títol ja és subtilment ambigu: ¿és un sintagma nominal o una frase? L'amarga, ¿és adjectiu o verb? En aquest llibre hi ha molta volubilitat de sentiments. Els qui s'enamoren ho acostumen a passar malament. Altres que viuen l'amor (marital) com un estat de civilització culminada, sobre el qual val més no reflexionar ni encaparrar-s'hi gaire, duen unes banyes de ca l'ample. L'àcida ironia de Pla —que collonava admirablement, per via oral o escrita— deixa de tant en tant, com qui no vol la cosa, una perla en el relat, igual que un pastisser amagaria una fava dins un tortell. Un concentrat del seu radical (i tan saludable) escepticisme: “Les lleis dels Estats cada dia ens volten de més a la vora, i potser un dia haurem d'instruir un expedient si ens volem deixar bigoti”. El narrador ens adverteix sobre els perills del sentimentalisme. Pla és un mestre principal de l'observació: descrivint (i, abans, triant) el gest d'un personatge, té la prodigiosa capacitat de plantar-nos-el davant, fervent de vida, perquè, d'un cop d'ull, en puguem entendre alguna cosa d'essencial: “Prenia pols de tabac pel nas i cada vegada que es donava a aquest vici eclesiàstic i anacrònic semblava, tot traient-se la capsa, que feia l'esforç decisiu de la seva vida”.

El meu conte preferit és el titulat Una aventura al Canal, en què un professor universitari —una autoritat mundial en l'obra d'Erasme— decideix canviar de vida i mirar de recuperar el temps perdut (al final del conte, veurem que té propòsits més foscos que no aquest): “M'he passat tota la vida fent fitxes... Ara voldria rescabalar-me”. És, ben mirat, un personatge que, en alguns aspectes, pot recordar-nos l'inoblidable Coleman Silk, de Philip Roth (més que no pas el no menys memorable William Stoner, de John Williams). En un moment de la història, el narrador, un antic alumne seu, li presenta una jove molt bella, i el vell estudiós queda immediatament fascinat per la noia: “La deliqüescència en què havia caigut el professor era perfectament natural”.

Greu o jocós, Pla no defrauda mai. De moltes de les pàgines de La vida amarga, en podríem dir el mateix que diu un dels personatges d'un “plat de bou a la borgonyona”: que “ens deixà transfigurats”.