La roda de l'hàmster

Sovint, per criticar les anades i vingudes del procés independentista, alguns opinadors mediàtics ho comparen tot plegat amb un hàmster a la roda de la seva gàbia, fent voltes i voltes per no arribar enlloc. A mi m'empipa aquesta comparació. Sobretot perquè s'usa amb cert menyspreu cap als actors d'un procés que tots sabem que no és cosa d'un dia, ni de dos, i menys en un país amb les complexitats socials, polítiques i històriques com el nostre. També podria ser que els que parlen de la roda de l'hàmster ho fessin en sentit constructiu, fent evidents les contradiccions dels qui donen suport al procés, que són moltes, malauradament. Però molts ens temem que aquest no és el cas, perquè els primers a aplaudir-los sempre són els corifeus de l'unionisme, satisfets de veure –o així els ho sembla– que estem encallats quan, en realitat, tot avança. A poc a poc. Amb dificultats, com no podria ser d'altra manera. Però endavant. Malgrat tot i malgrat aquells a qui els sembla, erròniament, que per avançar cal posar pals a les rodes als teus companys de viatge.

Ja els agradaria a molts que el procés independentista fos, en realitat, una gran roda d'un hàmster. Girant i girant sense moure'ns de lloc. De manifestació en manifestació. De Diada en Diada i d'eleccions en eleccions. I que, davant tanta repetició i, contradictòriament, davant tant d'immobilisme, efectivament, no arribéssim enlloc. Són els mateixos que, justament per això, no ens deixen decidir el futur en un referèndum com cal. És l'immobilisme que pensen que ens tenallarà i que ens portarà a la baralla interna i, finalment, a deixar-ho córrer.

Estan ben equivocats, però, perquè, malgrat les dificultats que ens imposen i ens imposen, la gent, ara optimista, ara pessimista, continua empenyent. Fent moure una gran roda que, potser sí que fa massa voltes, però avança. Endavant. Sense parar. Amb més força de la que es pensen.