Tribuna
Dinar al Compartir
Set amics anem a dinar al Compartir de Cadaqués. Tot i que feia temps que no ens vèiem, el fet de ser amics de tota la vida i d'haver crescut enmig dels gorgs humits de la Garrotxa provoca indefectiblement que, tan bon punt ens entaulem, comencin els problemes. La filosofia del restaurant és clara: plats per compartir, racions moderades, ingredients exquisits i cuina subtil sense ser excessivament tècnica. És un model fantàstic, que fuig del menú degustació i que connecta amb el model de racions d'abans que ara ha quedat eclipsat pel format de les tapes. I, tanmateix, alhora tot és una mica encartronat, com tot allò que passa a Cadaqués, que és l'avantguarda convertida en plató de televisió, és en Duchamp bevent una Estrella, en Dalí menjant garotes amb l'Helena García Melero.
Era de preveure que la filosofia del Compartir xocaria amb la nostra cosmovisió de gent de muntanya: tots homes, tan carregats de manies com de patrimoni familiar i, per tant, regits per les màximes de “Cadascú el que és seu, com els de Manlleu” i “L'altre és l'enemic que, si no vigilo, em cardarà el menjar”. A l'hora de triar els plats, no hi ha manera que ens posem d'acord. “Escarxofes? A veure si haurem fet tots aquests revolts només per menjar escarxofes.” “Aquest plat porta ou i a mi l'ou no m'agrada.” “Quin arròs voleu?” “Jo, el de llamàntol.” “Jo, el de gambes i rap.” “Jo, el de muntanya.” “Sí, home, ara resulta que haurem vingut a marina a menjar carn.” “Escolteu, voleu dir que ens atiparem?” Compartir els plats és un calvari. Porten dos canelons llargs, que els hem de tallar en set trossos, és a dir, tres i mig cada un. De navalles en porten dotze: ja no tornen a sortir els números. Tampoc no hi ha manera de saber quantes gambes i quants talls de peix hi ha als arrossos. Tots mengem tensos i apressats, vigilant que l'altre no ens foti la nostra ració.
Sort en tenim del vi. Demanem Blanc dels Aspres de l'Empordà i Vila de Torroja de Terroir al Límit, però no els en queden. “Estem ben arreglats.” Però el cambrer, que ja ha clissat la nostra dinàmica de grup, ens proposa que el deixem experimentar i ens porta vins d'autor perfectes (l'Abeurador de Laureano Serres, Le Temps des Cerises d'Axel Prüfer o La Tranchée de Laurence Manya Krief), tots catalans i francesos, perquè, en això sí que estem d'acord, li diem que, fins que no s'acabi la guerra, no bevem vins espanyols. Després de les set ampolles de vi, mentre bevem els licors, és l'hora de la política. El caos ja és total. Els més enraonats ens desesperem amb la indisciplina de la CUP; els altres, amb la tebior de Junts pel Sí. Com el dinar, tot acabarà bé. Però mentrestant compartir el procés serà complicat.