Cultura i educació

Per fi, el gran tema ha fet presència de manera oberta. Ha estat molts anys el mur invisible contra el qual s'han estavellat les polítiques culturals més coratjoses de la nostra democràcia, els assajos titànics i en bona part frustrats d'aixecar els migrats sostres dels “públics” de la cultura, d'augmentar la capacitat creativa i expressiva de la gent. És la gran assignatura pendent del nostre sistema educatiu, que indirectament assenyala el conjunt de les seves mancances. Objecte de confessions enteses i sempre tristes, irromp ara al debat públic en un magnífic llibre que es diu precisament: L'assignatura pendent. Converses sobre educació, política i cultura, obra de Gemma Carbó Ribugent, jove doctora en ciències de l'educació, directora de la Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació, així com presidenta de ConArte Internacional, amb seu al DF de Mèxic i a Girona. Vaja, algú que toca totes les tecles implicades: educació, arts, cultura. Una bona colla de noms qualificats hi fan conversa: Eulàlia Vintró, Stella Barbieri, Lucina Jiménez, Marina Subirats, Victòria Camps, Joan Manuel del Pozo, Eulàlia Bosch, Jordi Pardo, Pruden Panadès, Frederic Roda…

Cal un esforç perquè la flama prengui, perquè aquests diàlegs culminin en conclusions operatives, en iniciatives de canvi que obrin les portes a unes polítiques culturals i educatives en majúscula, és a dir, que parteixin de l'alfabetització artística de tota la població en edat escolar i que la dotin de la deguda sensibilitat i capacitat interpretativa i expressiva, així com del gruix crític que li ha de permetre navegar amb profit per l'oceà cultural i informatiu on estem immersos.

Es tracta d'allò que el món educatiu n'ha dit “competència creativa, artística i cultural”, definida com la competència que permet “expressar-se i comunicar-se com percebre, representar, comprendre i enriquir-se amb diferents realitats i produccions del món de l'art i de la cultura, considerat en el sentit més ampli del terme” (decret 142/2007 de la Generalitat). I que “ha de mobilitzar el coneixement bàsic de les principals tècniques, recursos i convencions dels diferents llenguatges artístics, així com de les obres i manifestacions més destacades del patrimoni cultural” (decret 143/2007 de la Generalitat).

Poques vegades, però, els enunciats han estat més lluny de la realitat. A Catalunya i a Espanya, l'analfabetisme artístic és una característica idiosincràtica del sistema educatiu obligatori, amb l'excepció de les meritòries i comptades experiències innovadores que tanmateix es mouen encotillades en els actuals ordenaments i currículums docents. A parer meu, hi ha sobretot dues barreres que cal esbotzar, sense la caiguda de les quals un contingent desmesurat de la nostra ciutadania continuarà enfonsat en la incompetència creativa artística i cultural.

La primera: la superació dels actuals currículums, sobretot de secundària, fruit de l'estira-i-arronsa entre gremis professorals, en la humana i poc humanista brega per arrencar hores als plans d'estudis. Així és com aquests s'omplen a vessar de coneixements sobrers, que van molt més enllà del saber bàsic convenient abans del decantament cap a una o altra formació superior. I, és clar, la “competència creativa artística i cultural” resta al calaix. Aquesta hauria de ser una comesa deontològicament al marge del professorat i de la inspecció docent i que hauria de recaure en experts contrastats i reconeguts i en un debat obert, com succeeix en altres països.

La segona: el sistema educatiu hauria de franquejar la porta als creadors-es en exercici, en tant que professorat essencial (per més que es tracti d'una competència transversal) per al desenvolupament de la “competència creativa artística i cultural”. No és seriós, on el tema es planteja, haver de recórrer a un professor-a més o menys afeccionat a les arts. Com tampoc no és seriós que les arts, a la primària, restin en mans de mestres ben intencionats. De la mà d'aquests, els creadors-es han d'entrar a l'escola.

Al voltant del centenari de l'Institut del Teatre, vam posar en marxa un procés, juntament amb Federico Mayor Zaragoza i amb Xavier Rubert de Ventós, per impulsar una declaració universal, signada per una cinquantena de personalitats reconegudes de camps i països diversos, titulada “Les arts a l'escola”, amb la voluntat que fos un detonant decisiu respecte a això. Esperem que ben aviat irrompi en l'opinió pública mundial.