Imperi Quera

És el punt més baix de la ciutat de Girona: els Quatre Cantons. Una cruïlla que connecta la Cort Reial, l'Argenteria, les Ballesteries, Carreras Peralta i la plaça del Correu Vell. Tots els gironins passen a peu per aquell indret. Tradicionalment estava vorejat per establiments antics tan coneguts com ara la impremta Franquet, la botiga Oriol Carbó, els joguets de l'Araus, el fotògraf Creixenti. Hi havia hagut una Maria que venia armes –de cacera, naturalment– i altres comerços a la menuda; també hi havia, des de molt temps, la joieria Quera. I actualment, qui faci una temporada que no hagi vingut a la ciutat, quedarà sorprès en observar que totes aquestes antigues botigues ja no hi són, i ara només hi ha una referència: la joieria i rellotgeria Pere Quera. Baixes l'Argenteria, i sempre a mà dreta, fas la volta pels Quatre Cantons, i puges seguidament per la Cort Reial, i en tot moment se't mostren els seus aparadors, dedicats a diferents marques de rellotges, i a les joies. Hi ha una igualtat entre les diferents façanes, i un estil comú que domina les vitrines a on s'exhibeixen les delicades mercaderies al públic. Les portes metàl·liques són iguals, i a unes hores determinades baixen automàticament fins a deixar clausurada la visió. Tot és modern, ben il·luminat, i magníficament presentat.

És sorprenent com els Quera han aconseguit aquesta expansió. En una època en què generalment els establiments al detall ho passen magre; en què s'inauguren i es tanquen botigues a una velocitat de vertigen; en què tantes famílies obren amb il·lusió un nou comerç, i al cap de poc temps es veuen obligades a abaixar portes per falta de rendibilitat... ells són una excepció. A Olot l'Ajuntament ha hagut de posar pòsters amb fotos turístiques a aparadors del barri vell, perquè eren buits i plens de misèria... I a Girona s'estenen les grans marques, mentre el comerç tradicional tanca portes, inevitablement. Afegim que en algun moment es va dir que el centre comercial s'havia desplaçat cap a la Gran Via i el carrer Joan Maragall, mentre que el Barri Vell era una “relíquia” del passat. Heus aquí com els vaticinis no sempre encerten.

Quines són les causes sociològiques de l'èxit en la venda de joies i rellotges en plena crisi? Estaria bé de fer-ne un estudi. Però no es pot deixar de pensar que hi ha hagut moments delicats en l'economia, quan semblava que la moneda podia perdre el seu valor, mentre que els metalls preciosos no el solen perdre... També la il·lusió de posseir aquell objecte personal que semblava inabastable; i sens menystenir la concurrència de gent viatgera, molt amant del luxe.

Els Quera ho tenen tot? No! Com en els contes de l'Astèrix, hi queda, al mig, un humil frankfurt! Tot un contrast!