Cinisme constitucional

El 10 de març de 1820, Ferran VII va publicar l'anomenat Manifest adreçat a la nació espanyola, en el qual proclamava solemnement: “Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional.” El monarca, assetjat per les tropes del general Del Riego, s'havia vist obligat a jurar la Constitució de Cadis, un text que havia maleït alguns anys enrere. La senda constitucional de Ferran VII, però, només va durar tres anys. El 1823, ell mateix s'encarregaria de cridar els Cent Mil Fills de Sant Lluís per restablir l'absolutisme. Amb aquest episodi, Ferran VII va estrenar allò que podríem anomenar cinisme constitucional i que, amb algunes variants, defineix les relacions entre els governants espanyols i les seves cartes magnes. El segle XIX fou, per definició, convuls; amb un estira-i-arronsa constant entre liberals i absolutistes que va provocar un nombre interminable de projectes constitucionals. L'únic text que va resistir el pas dels anys fou el de la restauració, en bona part perquè el règim es fonamentava en la corrupció i la manipulació electoral.

Avui, el cinisme s'expressa a través de diverses fórmules. D'una banda, per part d'aquells que, tot i incomplir la Constitució, la invoquen constament com un antídot davant qualsevol reforma. La manipulació del Tribunal Constitucional o l'incompliment reiterat dels articles sobre separació de poders, la igualtat davant la llei o la democràcia interna dels partits posen en evidència una elevada dosi d'hipocresia en allò que fa referència a la carta magna. Però, paradoxalment, el cinisme també es manifesta per part d'aquells que en proposen la reforma. Perquè tots sabem que l'aritmètica parlamentària fa (i farà sempre) impossible qualsevol modificació en un sentit federal; i també sabem que, en aquests moments, estem molt més a prop d'una contrareforma centralista que no pas d'una alternativa federal. Es tracta, en definitiva, d'una nova modalitat del cinisme constitucional.