Fora cotxes

Han mort dues dones producte de dues col·lisions amb dues bicicletes als carrers de Barcelona. Es tracta de dos successos de conseqüències terribles, que generen un dolor infinit al cor de la ciutat. La lliçó que n'han d'extreure els ciclistes és evident: la bicicleta és fràgil, molt fràgil, però encara ho és més el vianant. En la selva de la ciutat, l'única llei que ha de servir és la del respecte al més dèbil, i això ha de funcionar, també, per a les motos amb els ciclistes, per als cotxes en relació amb les motos, i per als autocars i camions amb els cotxes. El gran no s'ha de menjar el petit.

La lliçó que n'han d'extreure les administracions també és molt simple: Màxima prioritat per a la bicicleta. Sense por, sense passes enrere. Sense manies, impúdicament si fa falta. La bicicleta ha de saltar de les voreres, on encara hi ha massa carrils habilitats, i ha d'ocupar l'asfalt. És el cotxe, amb el soroll i el fum que genera, el que ofèn i el que mata de veritat. És el cotxe el que s'ha de quedar a casa. A Barcelona, l'asfalt ha de ser per pedalar, i les voreres, per ser caminades.

Que s'apuntin la lliçó, també, els malintencionats que escriuen biciclistes per menystenir els ciclistes. Ja n'hi ha prou de dirigir-se al col·lectiu de la bicicleta amb aires d'absurda superioritat, com aquell pare que renya el fill no perquè n'hagi fet cap sinó perquè se sent amb el dret de fer-ho.

La conclusió de tot plegat és evident. D'ara endavant, peu al pedal, vista al front i mà sempre a punt a la maneta del fre. Atenció màxima al semàfor i a la fragilitat del vianant. D'ara endavant a la ciutat no han de morir més persones atropellades per bicicletes. D'ara endavant, a la ciutat l'únic que ha de morir és el cotxe.