‘Tempus rerum imperator'

Després de més de cin­quanta anys, i per pri­mera vegada, els exse­mi­na­ris­tes del meu curs ens tro­ba­rem per cele­brar –sem­bla– la pura tro­bada. Vam entrar al Semi­nari de Girona l'octu­bre de 1955 per començar la car­rera de capellà, que durava dotze anys, però a capellà només n'hi arribà un dels quasi qua­ranta que havíem començat, i encara aquest va pen­jar la sotana al cap de pocs anys de minis­teri. Una heca­tombe.

Deo volente, ens tro­ba­rem a Sant Tomàs de Fluvià, perquè el senyor rec­tor s'ha ofert a afa­vo­rir-nos tot un mun­tatge, i perquè va ser pre­fecte vigi­lant (i molt atron­cat) quan nosal­tres fèiem ter­cer curs al dit Semi­nari. Era un supe­rior i, en aquell temps i lloc, ens incul­ca­ven amb porfídia que l'obediència a la volun­tat dels supe­ri­ors feia mira­cles. Ja em veig allà a can Quel de Sant Tomàs dinant amb tota la colla, expli­cant i recor­dant facècies. He tro­bat ara fa poc, reme­nant papers vells del temps de Semi­nari (1955-1962), uns apunts que vaig fer tot tra­duint l'Eneida, on mirava de con­tra­dir el que ens expli­cava el pro­fes­sor de llatí que jo tenia entra­ves­sat, inem­pas­sa­ble (mossèn Edu­ard Puig­vert, que al cel sigui). Em fa gràcia haver tro­bat algu­nes de les con­tra­dic­ci­ons que li etzibàvem als mor­ros. Per exem­ple, Vir­gili escriu que Misè era un trom­pe­ter (VI, 165), i la trompa era un ins­tru­ment del qual al segle dotze abans de Crist ningú no en tenia ni idea. O quan el poeta parla de ten­des de cam­pa­nya (II, 29) i d'ànco­res (I, 169), total­ment des­co­ne­gu­des en l'època de la guerra de Troia. Però allò que a classe ens agra­dava més (a uns quants, ep!) era repli­car amb algun acu­dit o xanxa. Així per exem­ple a classe de física, quan el catedràtic pro­clamà el prin­cipi uni­ver­sal que el movi­ment engen­dra calor, jo li vaig dir: “Ah sí? Doncs com és que movem o reme­nem la sopa per refre­dar-la?” I algú expli­cava que, a classe de moral o de dret canònic, el pro­fes­sor va dir que la major­doma del capellà havia de tenir, com a mínim, cin­quanta anys. I un li va pre­gun­tar: “Mossèn: i no podrien ser dues de vint-i-cinc?” Per­les d'aques­tes deu­ran sor­tir a la tro­bada de Sant Tomàs de Fluvià… si encara no hem per­dut tot l'humor que allà dins vam anar covant (de vega­des per la punye­tera força). Perquè una cosa és ben certa: el temps mana sobre totes les coses –tem­pus rerum impe­ra­tor–, que diria mossèn Puig­vert.