El gran míting

Quin sentit tenen els mítings electorals? Formulo la pregunta des d'un dels grans actes que es viuran en la campanya per a les eleccions espanyoles. Nombrosos autocars aparcats a la porta del recinte, espai curosament seleccionat d'entre els que governa el partit en qüestió. I la gent fent una petita cua per entrar. La mitjana supera l'edat de jubilació. No és una constatació amb pretesa mala bava, és la realitat. L'estampa d'un pare que balla amb el seu bebè als braços a ritme de la música –Serrat, Bruce Springsteen o Boy George– o una parella de joves dempeus que es fan un petó són algunes de les excepcions, que també n'hi ha. El gros, però, són avis equipats amb banderoles i adhesius a la recerca de cadira per seure.

Hi ha més de 2.000 persones. Han vingut a participar en el míting més important de la cursa cap al 26-J. El del desembarcament de líders. El que lluirà com mai a la televisió. L'escenografia està curosament preparada. Les campanyes, diuen, es guanyen sobretot als mitjans de comunicació. I cal tenir previst fins a l'últim detall. La joventut de les persones col·locades estratègicament darrere de l'escenari contrasta amb la de la majoria dels presents. Però a la pantalla no es veurà. Potser en els plans generals o, com a màxim, quan l'aspirant a president s'apropi al públic, encaixi algunes mans i protagonitzi les selfies habituals. Els candidats somriuen amb paciència, camisa impol·luta i jaqueta del color corporatiu de les sigles. Posada en escena i missatges, tot estudiat per recordar que diumenge la papereta ha de ser la pròpia i no la d'aquell que les enquestes coincideixen que t'està menjant el terreny. No sembla que cap dels presents tingui cap dubte. De fet, semblen tots convençuts. Ho estaven abans d'entrar i ho continuen estant quan esperen pacientment per sortir. El recinte es va buidant. Amb la marxa de la gent s'aprecia millor. Cadires buides, adhesius a terra i, al lateral dret, una cabina de telèfon.