Selectivitats

Fa una set­mana, més de 26.000 nois i noies han aca­bat a Cata­lu­nya les seves Pro­ves d'Accés a la Uni­ver­si­tat (PAU). Quan els veia reso­lent entre 5 i 8 exàmens, m'he fixat en la seva seri­o­si­tat: pun­tu­als, des­perts, edu­cats, col·labo­ra­tius. La selec­ti­vi­tat, nom amb què ens refe­rim popu­lar­ment a les PAU, garan­teix un conei­xe­ment bàsic en àrees clau, des­taca algu­nes excel·lències en certs alum­nes i per­met l'accés a estu­dis supe­ri­ors.

Tots pas­sem dife­rents “selec­ti­vi­tats” a la vida, moments en els quals convé mani­fes­tar equi­li­bri i com­petència. Encara que no siguin “pro­ves for­mals”, cal superar-les. Hi ha un parell d'esce­na­ris, que con­si­dero ben actu­als, amb con­seqüències per­so­nals i soci­als: sabem ges­ti­o­nar les difi­cul­tats? Estem prou pro­te­gits con­tra qui, bàsica­ment, ensorra? La “resiliència” i la “toxi­ci­tat” (la psi­cològica, no la biològica) em pre­o­cu­pen, i hi pen­sava vigi­lant i cor­re­gint les PAU. Encara que ho sem­bli, la joven­tut no immu­nitza pas con­tra danys emo­ci­o­nals o adver­si­tats. Els des­en­ci­sos o els esforços no recom­pen­sats afec­ten també els ado­les­cents. Quan les coses cos­ten, seguir donant el millor d'un mateix, també en bene­fici dels altres, exi­geix capa­ci­tat de resiliència. Així ens enfron­tem amb èxit a les tragèdies, les ame­na­ces o l'estrès. La mala notícia és que massa joves han estat avi­ci­ats; la bona és que és pos­si­ble apren­dre-la, la resiliència. Molts la pro­cu­rem ense­nyar –amb l'ajut de força famílies– als ins­ti­tuts.

El segon con­cepte, la toxi­ci­tat, ens recorda els efec­tes nocius que tenen cer­tes substàncies sobre els éssers vius. Adap­tat a les rela­ci­ons huma­nes es pot par­lar de “per­so­nes tòxiques”. Compte!: és gent des­truc­tiva per a nosal­tres, que se'ns lliga amb vin­cles per­so­nals que ens van des­gas­tant emo­ci­o­nal­ment, cau­sen tris­tesa i enfon­sen l'auto­es­tima. “Qui t'estima et farà plo­rar”, deia el refrany, però fa anys que sabem que no sem­pre és així. Mar­cia L. Whicker ja ho anun­ci­ava a Toxic lea­ders (1996).

jo No sé si els vai­lets i vai­le­tes que superen la selec­ti­vi­tat saben gaire matemàtiques, grec, geo­lo­gia o lite­ra­tura espa­nyola: con­fio que sí, però esta­ria ben con­tent si tin­gues­sin for­ta­lesa i afany posi­tiu. Han de ser madurs. Per això convé res­pon­dre bé la 5a pre­gunta de l'exa­men de filo­so­fia d'enguany, en qual­se­vol de les dues opci­ons, la del frag­ment de Locke, rela­tiu als fona­ments del conei­xe­ment humà, o bé la de Plató sobre què fa que soci­e­tats o indi­vi­dus siguin jus­tos. S'havia d'argu­men­tar en favor o en con­tra d'una tesi: a) si ningú sent que un arbre ha cai­gut enmig del bosc, ¿ha fet soroll?; o b) quan deci­dim la pro­fessió, ¿cal tenir prin­ci­pal­ment en compte ser útil als altres? Podien res­pon­dre sí o no, però sem­pre jus­ti­fi­car-ho ade­qua­da­ment: qui pot pen­sar com cal aques­tes qüesti­ons, tinc la cer­tesa moral que té resiliència i és afir­ma­tiu. I estic con­vençut que està suc­ceint amb quasi tota la nova for­nada d'uni­ver­si­ta­ris cata­lans. Con­fiem: nois i noies més forts i volent edi­fi­car un món millor.