Dos-cents anys argentins

El 9 de juliol de 1816, ara farà dos-cents anys, tenia lloc la declaració d'independència dels pobles de les Províncies Unides a Sud-amèrica, precedent de l'Argentina actual, en la qual s'acordava “rompre els vincles violents que els lligaven als reis d'Espanya”. Sis anys abans s'havia constituït la Primera Junta patriòtica, amb sis vocals: dos advocats, un militar, un sacerdot i dos comerciants, aquests darrers catalans. Es tracta dels mataronins Joan Larreu, conegut com a Joan Larrea, i Domènec Matheu, líders destacats del moviment independentista. Avui, tots dos tenen carrers i monuments dedicats en aquell país i, el 1956, s'edità un segell seu amb motiu dels 150 anys de la independència argentina. El també comerciant Josep Antoni Capdevila va ser regidor i alferes, féu costat a la causa nacional argentina contra el poder espanyol, i, el 1910, la Junta de Mayo posà el seu nom a un carrer de Buenos Aires.

Però la implicació catalana amb aquest moviment nacional no s'acaba aquí. L'autor de l'himne nacional argentí és Blai Parera i Moret, compositor establert d'infant amb la família a Mataró. El 1793 emigrà a l'Argentina, on dirigí algunes orquestres teatrals. El 1813, el triumvirat que dirigia el país escollí una composició seva per a musicar l'himne nacional del país, amb lletra de Vicente López Planes. Durant tres anys, l'himne de Parera també fou oficial a Xile. Una població a la Pampa duu el seu nom, com també un carrer a Buenos Aires i en altres indrets del país. El 1933, els infants de les escoles catalanes contribuïren al transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina, per a bastir-l'hi un monument com a homenatge. L'urna que guarda els originals de l'himne nacional és obra de l'escultor també català Torquat Tasso i Nadal, autor de nombrosos monuments patriòtics a l'Argentina, com el dedicat al general San Martín o bé a la batalla de Salta. El compositor i director Leopold Corretger és autor de diverses composicions de caràcter patriòtic argentí com El saludo a la bandera, Himno a Rivadavia, El Gaucho o El ombú. El 25 de maig de 1910, amb motiu del Centenari de la Revolució de Maig, dirigí l'himne nacional entonat per trenta mil persones, a la plaça del Congreso de Buenos Aires. I un altre català, Enric Morera i Viura, el 1886 anà a Buenos Aires, amb el seu pare, també músic, que hi havia trobat feina. Per encàrrec del govern, Morera va compondre un Himno a la patria i una cançó escolar, Mayo, ambdues de caràcter patriòtic. Tornà al país el 1897 i deu anys més tard hi estrenava l'obra lírica La santa espina, que incloïa la sardana del mateix nom, veritable música d'afirmació nacional, prohibida per les diferents dictadures espanyoles pel seu caràcter patriòtic català.

Segons el biògraf de D. Matheu, A.H. Oneto, el mataroní era també partidari de la independència de Catalunya. El 1908, a Buenos Aires, els catalans organitzaren uns jocs florals on es premiava el millor treball sobre la implicació dels catalans en la independència dels països americans. El 1908, Josep Lleonart fundava a Buenos Aires el Casal Català, d'orientació independentista, discrepant del Centre Català, a qui considerava tebi en els plantejaments nacionals. Va trametre un plec de signatures al president nord-americà W. Wilson en defensa de la independència de Catalunya i instituí la primera Festa Nacional Catalana, el 1919. Amb motiu de la mort en vaga de fam del batlle de Cork (Irlanda), arrià fins a mig pal la senyera de la façana del seu local social. El 1928 acollí al seu estatge Francesc Macià, en el seu viatge de propaganda per terres americanes, i va promoure una campanya de renúncia de la ciutadania espanyola i d'adopció de l'argentina: “Feu-vos ciutadans argentins!”, amb una gran acceptació entre els socis. El Comitè Llibertat era, de fet, el seu braç obertament polític, i el 1938 acollí l'entitat nacionalista republicana Mallorca Nova. Altres noms destacats de la colònia catalana a l'Argentina van ser Hipòlit Nadal i Mallol, artífex de la revista Ressorgiment (1916-1972), Manuel Massó i Llorens i Pere Seras. La revista Nación Catalana, amb Joan Comorera com a director, titulà el primer editorial “Queremos la independencia de Cataluña”. El 1926, Àngel Boixader instituí el Dia del presoner català per a destinar el sou d'un dia als patriotes perseguits per Primo de Rivera i obtingué el suport de 457 catalans de 18 poblacions de l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai, i, un any després, naixia el Comité Argentino pro-Cataluña, amb el periodista Santiago Nocetti i el prestigiós advocat socialista Alfredo L. Palacios. Són pàgines d'una història que l'efemèride argentina dels dos-cents anys d'independència permet de recordar.