Diumenge d'èxit

Diu­menge espe­cial. Molt espe­cial. És sabut i no és pro­fe­cia. Us seré franc. Mal dia per aquesta decla­ració de prin­ci­pis. M'explico. Quan estre­nem un any nou el pri­mer que faig és apli­car el compte de la vella, ana­lit­zar l'esta­bi­li­tat de la legis­la­tura (la d'aquí i la d'allà), sos­pe­sar els vati­ci­nis dels ter­tu­li­ans i valo­rar les opi­ni­ons expres­sa­des a la barra del bar del meu barri. Quan arribo a la con­clusió que aquest any també, també tin­drem pro­ces­sos elec­to­rals, amb el calen­dari a la mà, cal­culo quins diu­men­ges dels que con­for­men els dotze pro­pers mesos són els més pro­ba­bles perquè les urnes siguin les pro­ta­go­nis­tes abso­lu­tes. Aplico una enre­ves­sada matemàtica de l'escola mar­ga­rida (un sí, un no) per afi­nar si em tocarà escriure aquesta gale­ria quin­ze­nal en una jor­nada tan defi­nida per l'actu­a­li­tat com la d'avui mateix. I a espe­rar que la sort m'acom­pa­nyi i li toqui a Josep Valls escriure en un diu­menge tant con­no­tat. No hi ha hagut sort. Feia molts i molts anys que no em pas­sava i m'ha tocat a mi omplir-la.

Que consti que no tenia pre­vist que la festa de la democràtica tornés a ocu­par, amb sis mesos de diferència, també aquest dia que jo tenia lliure per espla­iar-me amb temes locals (que n'hi ha, a manta) o amb la defensa afer­ris­sada de l'estiu que ja ens enva­eix. Que els actu­als par­tits par­la­men­ta­ris espa­nyols no hagin encer­tat a tro­bar la fórmula màgica per estal­viar-me aquesta inco­moda situ­ació no els ho per­do­naré mai.

Si això fos el Regne Unit podria aven­tu­rar-me a sol·lici­tar des d'aquesta columna, públi­ca­ment i legal fins al dar­rer minut i fins a la porta d'entrada dels col·legis elec­to­ral, si paga la pena anar o no anar a votar o si votar a aquest o aquell sense cap mena de pro­blema, ni haver-me'n d'ama­gar. Són d'una altra pasta, a banda de la lliura ester­lina. Aquí, si ho fes avui, podria ser que tru­ques­sin de mati­nada a casa i que no fos el repar­ti­dor de llet de la frase (perquè nosal­tres la com­prem al súper) sinó els repar­ti­dors de llets i sense cap ordre judi­cial per mos­trar.

Si això fos Angla­terra, aquesta mateixa nit dimi­ti­ria/dimi­ti­rien algú/alguns (que no han sabut fer-ho abans, ni audi­o­en­xam­pats). Si això fos Escòcia, tots i totes seríem sobi­rans per por­tar o no el kilt (la fal­di­lla), depi­lats o no. Si fos Por­tu­gal –com cal– aniríem a l'hora de Gre­enwich, la mateixa de les illes, i la reforma horària seria més a prop. I si fóssim els moto­ris­tes Dimo­nis [vegeu eldi­moni.com], sem­pre ens que­darà Santa Eugènia, la lusi­tana.