Tot això, ‘pa' què?

Espanya ha estat governada aquestes darreres setmanes per les enquestes. Santa Demoscòpia, patrona dels miops. Per les enquestes i els nous gurus de la politicologia, que no n'encerten ni una. Si no hi hagués hagut eleccions, la fantasia es podria haver allargat més, però la realitat –agra per a molts a Catalunya– s'ha imposat com mana la deessa democràcia. Molt semblava que podia, la tropa del canvi “inevitable”, i poc ha pogut. Amb un excés d'atreviment, Pablo Iglesias demanava el suport parlamentari dels socialistes per a ser investit president del govern espanyol. Angelet! Però urnes són amors i no bones raons. Amb molta més abstenció, els electors espanyols han fet una segona volta gairebé calcada de la primera. L'única novetat de tot plegat ha estat que el Partit Popular ha recuperat una part dels vots que va cedir poc amablement a Ciutadans el 20 de desembre. Rivera, dimissió! Amb els resultats a la mà i dit en castís: tot això, pa què? Tot això, pa res. L'ascens de Mariano Rajoy fa impensable que algú en demani ara la substitució. Si el PSOE no vol repetir la infame jugada d'una nova investidura fallida de Pedro Sánchez, aquesta vegada els seus diputats hauran de resignar-se a abstenir-se en segona volta i mirar des de la impotència com Rajoy s'entronitza de nou. I si no, ja ho sap tothom, terceres eleccions. Que podrien ser iguals. Amb una diferència: només anirien a votar quatre gats. Ara n'hi han anat cinc. Gats miops, els pobres. En resum i per acabar: campi qui pugui!