Massa accidents

La ciu­tat de Girona regis­tra un any pre­o­cu­pant pel que fa als acci­dents. Amb encara no set mesos de 2016, les xifres ja s'acos­ten molt al nom­bre d'acci­dents via­ris que es van regis­trar durant tot l'any pas­sat. El pla de mobi­li­tat pre­veia tot un seguit de mesu­res que havien de per­me­tre con­ti­nuar rebai­xant les xifres d'acci­dents, però aquest any les xifres no hi juguen a favor. Fa poques set­ma­nes un acci­dent mor­tal d'un moto­rista encara va empit­jo­rar més el balanç des de l'inici d'any. I des de fa dies, obser­vant el com­por­ta­ment d'alguns con­duc­tors, arri­bes a la con­clusió que, en bona part, la xifra és culpa dels matei­xos que van al volant o sobre les motos. La ciu­tat de Girona s'ha fet gran. Encara no és la boge­ria d'una gran urbs com Bar­ce­lona, però cada cop hi ha més ciu­ta­dans que escu­llen la moto com a mitjà de trans­port. És obvi que el salt del cotxe a la moto s'explica en bona part per la faci­li­tat d'apar­car les dues rodes per sobre de qual­se­vol turisme. Alguns, però, no sem­bla que siguin cons­ci­ents de la fra­gi­li­tat que tenim els que anem sobre dues rodes. Les motos, per defi­nició, anem al límit de mol­tes nor­ma­ti­ves de cir­cu­lació i està força accep­tat que sigui així. Aquesta visió, però, por­tada a l'extrem genera inse­gu­re­tat als car­rers de la ciu­tat. En pocs dies he obser­vat com­por­ta­ments que per defi­nició són peri­llo­sos. Som tots cons­ci­ents que vivim en una soci­e­tat de la imme­di­a­tesa i la rapi­desa, però no val escu­dar-se en les auto­ri­tats muni­ci­pals, en la falta d'apar­ca­ment o acu­sar de falta d'ope­ra­ti­vi­tat el pla de mobi­li­tat per jus­ti­fi­car deter­mi­na­des actu­a­ci­ons que ens aca­ben posant en perill, a nosal­tres matei­xos i als que ens envol­ten. Segur que l'admi­nis­tració ha de seguir millo­rant el ferm, els encre­ua­ments i posant tot allò que li per­toca, però també cal que el ciu­tadà pren­gui consciència de les seves res­pon­sa­bi­li­tats. Anar amb moto per­met apar­car a pocs metres del destí final i si es for­men cues es poden pas­sar sense pràcti­ca­ment ado­nar-se de l'embús dels turis­mes, però cal enten­dre que anar sobre dues rodes no dóna permís per jus­ti­fi­car qual­se­vol acció als car­rers de la ciu­tat. Pot­ser cal que tot­hom miri les xifres d'aquest 2016 i pensi que si només se cen­tra a arri­bar vint segons abans al punt de destí hi ha el perill que en aques­tes dades hi acabi figu­rant com a ferit, en el millor dels casos.