Pèrdues i guanys

Quan anava de vacances a l'estiu, en un poble de secà, sabia que em trobaria amb una casa gran, la dels avis, a qui deien senyors, petits propietaris rurals: i també amb restriccions d'aigua i de llum. Vaig rebaixar aviat allò que et diguessin senyor.

Aquelles escasseses no les teníem a la ciutat, allí el pis disposava d'aixetes a la cambra de bany i a la cuina. En canvi al poble no teníem aigua corrent, calia anar a la font. I per a evacuar, la comuna. Sí que hi havia aigua de cisterna per a cuinar i rentar-se les mans. Si anem a la llum, les diferències les marcava el nombre de bombetes: al pis ciutadà, de cambres amb una sola bombeta s'hi comptava el rebost, o el recambró de mals endreços; les altres habitacions disposaven de diversos llums. A la casa pairal del poble ni pensar-ho: una bombeta per cambra, llevat del dormitori principal, i eren bombetes de molt pocs watts. A la planta baixa, una bombeta ambulant, amb un llarg fil, i gràcies a les passes de qui la portava en mà, feia llum a dos espais, el celler i la saleta dels pinsos. I és que “la llum és una lladre”, deia la saviesa popular. Hom es mirava la despesa de la llum amb un rondineig inevitable. Aquella gent, si els ensenyàvem els rebuts elèctrics d'avui, caurien en una depressió insondable.

El desplaçament a peu era moneda corrent. Tothom anava caminant d'una punta del poble a l'altra, o a l'era, o a l'hort, ni que algunes distàncies fossin de més d'un quart d'hora. Jo, d'adolescent, caminava una hora i mitja d'anada i el mateix de tornada per anar al poble veí a comprar planter d'hortalissa. Dones que pujaven la costa des del safareig comunal, amb els cossis plens de roba tot just esbaldida, era visió habitual, que avui rotundament qualifiquem de tercermundista. Diguem que caminar era més corrent. Avui, a les ciutats petites es camina proporcionalment menys que a les grans, perquè hi ha més espai on deixar el vehicle i els habitants s'han acostumat a agafar-lo per a trajectes urbans sovint ridículament curts. Tothom té cotxe, aquest és un guany.

És comprensible que parlem de guanys i de pèrdues. En vida veïnal hem tingut de tot. En un llibre meu de cròniques dels canvis rurals, els anys seixantes del segle passat, deplorava que un signe de convivència tan bell com que, als pobles, les claus d'entrada a les cases fossin tot el dia al pany, visibles i a disposició de tots els veïns, havia desaparegut. No només les cases es tancaven amb dos tombs de clau, alguns veïns, a imitació exagerada de la ciutat, havien instal·lat porters automàtics. No ha desaparegut del tot la vida al carrer; hom veu encara dones jugant a cartes, a les tardes, a l'ombra dels arbres, en placetes amables. Però cada vegada menys; les generacions joves fan altres coses, l'electrònica els ha fet entrar en una dinàmica diferent. Considerarien que els naips són massa estàtics, i ells volen més canvis.

Això dels guanys i de les pèrdues sempre obeirà a un raonament, o un impuls, subjectiu. Hom pot escoltar música tothora amb un aparell que també li serveix per enviar missatges parlats i escrits, per fotografiar, per veure noticiaris, o enregistrar en moviment. Per ara! És un guany, certament. Psicològicament, si ho analitzava un neuròleg, detectaria la probabilitat d'una dependència perillosa. Que no s'ha creat darrerament un programa televisiu que porta el títol de Generació selfie?

Escric tot encetant l'estiu. Ja fa dies que els carrers de viles i ciutats –fora de les vies principals de les grans capitals– van plenes de sorolls afegits, de vegades sobreïxen d'estrèpits. (I el màxim, els petards!) Per aquest cantó hem sofert pèrdues. Quan arriba l'estiu es produeix una exhibició de brogit brollant de l'interior de les cases que no pot ser que a l'hivern es quedi a dins: a l'hivern dins els pisos no hi ha el soroll escandalós que s'exhibeix a l'estiu. Quelcom fa esclatar tant d'estrèpit: si bé ho penseu, les motos fan més soroll, o se'n veuen més; hi ha cotxes que circulen amb la ràdio a tanta potència que sembla tot plegat un missatge d'urgència o perill; vaig veure fa uns anys en una població la furgoneta d'una orquestrina que s'anunciava com “la de més decibels d'Europa”, i em va fer tristesa que la imposició del volum sonor fos presa com un avantatge, em semblava reveure les escenes en què qui brama més fort s'imposa, menystenint la raó.

Podria passar a parlar dels guanys i les pèrdues en el terreny dels polítics? Francament, no goso.