Pèrdues i guanys

Quan anava de vacan­ces a l'estiu, en un poble de secà, sabia que em tro­ba­ria amb una casa gran, la dels avis, a qui deien senyors, petits pro­pi­e­ta­ris rurals: i també amb res­tric­ci­ons d'aigua i de llum. Vaig rebai­xar aviat allò que et digues­sin senyor.

Aque­lles escas­se­ses no les teníem a la ciu­tat, allí el pis dis­po­sava d'aixe­tes a la cam­bra de bany i a la cuina. En canvi al poble no teníem aigua cor­rent, calia anar a la font. I per a eva­cuar, la comuna. Sí que hi havia aigua de cis­terna per a cui­nar i ren­tar-se les mans. Si anem a la llum, les diferències les mar­cava el nom­bre de bom­be­tes: al pis ciu­tadà, de cam­bres amb una sola bom­beta s'hi comp­tava el rebost, o el recambró de mals endreços; les altres habi­ta­ci­ons dis­po­sa­ven de diver­sos llums. A la casa pai­ral del poble ni pen­sar-ho: una bom­beta per cam­bra, lle­vat del dor­mi­tori prin­ci­pal, i eren bom­be­tes de molt pocs watts. A la planta baixa, una bom­beta ambu­lant, amb un llarg fil, i gràcies a les pas­ses de qui la por­tava en mà, feia llum a dos espais, el celler i la saleta dels pin­sos. I és que “la llum és una lla­dre”, deia la savi­esa popu­lar. Hom es mirava la des­pesa de la llum amb un ron­di­neig ine­vi­ta­ble. Aque­lla gent, si els ensenyàvem els rebuts elèctrics d'avui, cau­rien en una depressió inson­da­ble.

El des­plaçament a peu era moneda cor­rent. Tot­hom anava cami­nant d'una punta del poble a l'altra, o a l'era, o a l'hort, ni que algu­nes distàncies fos­sin de més d'un quart d'hora. Jo, d'ado­les­cent, cami­nava una hora i mitja d'anada i el mateix de tor­nada per anar al poble veí a com­prar plan­ter d'hor­ta­lissa. Dones que puja­ven la costa des del safa­reig comu­nal, amb els cos­sis plens de roba tot just esbal­dida, era visió habi­tual, que avui rotun­da­ment qua­li­fi­quem de ter­cer­mun­dista. Diguem que cami­nar era més cor­rent. Avui, a les ciu­tats peti­tes es camina pro­por­ci­o­nal­ment menys que a les grans, perquè hi ha més espai on dei­xar el vehi­cle i els habi­tants s'han acos­tu­mat a aga­far-lo per a tra­jec­tes urbans sovint ridícula­ment curts. Tot­hom té cotxe, aquest és un guany.

És com­pren­si­ble que par­lem de guanys i de pèrdues. En vida veïnal hem tin­gut de tot. En un lli­bre meu de cròniques dels can­vis rurals, els anys sei­xan­tes del segle pas­sat, deplo­rava que un signe de con­vivència tan bell com que, als pobles, les claus d'entrada a les cases fos­sin tot el dia al pany, visi­bles i a dis­po­sició de tots els veïns, havia des­a­pa­re­gut. No només les cases es tan­ca­ven amb dos tombs de clau, alguns veïns, a imi­tació exa­ge­rada de la ciu­tat, havien ins­tal·lat por­ters automàtics. No ha des­a­pa­re­gut del tot la vida al car­rer; hom veu encara dones jugant a car­tes, a les tar­des, a l'ombra dels arbres, en pla­ce­tes ama­bles. Però cada vegada menys; les gene­ra­ci­ons joves fan altres coses, l'electrònica els ha fet entrar en una dinàmica dife­rent. Con­si­de­ra­rien que els naips són massa estàtics, i ells volen més can­vis.

Això dels guanys i de les pèrdues sem­pre obeirà a un rao­na­ment, o un impuls, sub­jec­tiu. Hom pot escol­tar música tot­hora amb un apa­rell que també li ser­veix per enviar mis­sat­ges par­lats i escrits, per foto­gra­fiar, per veure noti­ci­a­ris, o enre­gis­trar en movi­ment. Per ara! És un guany, cer­ta­ment. Psi­cològica­ment, si ho ana­lit­zava un neuròleg, detec­ta­ria la pro­ba­bi­li­tat d'una dependència peri­llosa. Que no s'ha creat dar­re­ra­ment un pro­grama tele­vi­siu que porta el títol de Gene­ració sel­fie?

Escric tot ence­tant l'estiu. Ja fa dies que els car­rers de viles i ciu­tats –fora de les vies prin­ci­pals de les grans capi­tals– van ple­nes de sorolls afe­gits, de vega­des sobreïxen d'estrèpits. (I el màxim, els petards!) Per aquest cantó hem sofert pèrdues. Quan arriba l'estiu es pro­du­eix una exhi­bició de bro­git bro­llant de l'inte­rior de les cases que no pot ser que a l'hivern es quedi a dins: a l'hivern dins els pisos no hi ha el soroll escan­dalós que s'exhi­beix a l'estiu. Quel­com fa escla­tar tant d'estrèpit: si bé ho pen­seu, les motos fan més soroll, o se'n veuen més; hi ha cot­xes que cir­cu­len amb la ràdio a tanta potència que sem­bla tot ple­gat un mis­satge d'urgència o perill; vaig veure fa uns anys en una població la fur­go­neta d'una orques­trina que s'anun­ci­ava com “la de més deci­bels d'Europa”, i em va fer tris­tesa que la impo­sició del volum sonor fos presa com un avan­tatge, em sem­blava reveure les esce­nes en què qui brama més fort s'imposa, menys­te­nint la raó.

Podria pas­sar a par­lar dels guanys i les pèrdues en el ter­reny dels polítics? Fran­ca­ment, no goso.