El canvi impossible

Si un mira el mapa de les eleccions espanyoles de diumenge s'observen dues coses: Catalunya (i el País Basc) van votar canviar Espanya, i Espanya va votar que no vol canviar res. El grup majoritari enviat des de Catalunya és En Comú Podem, i els seus dotze diputats hi van de nou amb una proposta de referèndum sota el braç que, un cop entrada al registre del Congrés, quedarà allà ben aparcada per voluntat política de la majoria de ciutadans espanyols. El somni d'unes esquerres ibèriques fraternalment agermanades i solidàries i comprensives amb la voluntat nacional dels catalans es va convertir, en la curta i fallida legislatura anterior, en una esperpèntica negociació entre egos, línies vermelles i ditades a l'ull entre els dos partits rivals a l'hegemonia de l'esquerra espanyola, on el famós referèndum pactat ni tan sols va arribar a posar-se sobre la taula en cap moment. Ara que l'aritmètica encara hi juga més en contra, segurament ens estalviaran l'espectacle i les falses promeses.

A Catalunya aquests dies molts s'han posat les mans al cap per l'ascens en vots del PP després que tothom hagi sentit com el ministre de l'Interior espanyol conspira des del seu despatx per destruir rivals polítics sobiranistes amb dossiers fabricats a partir de converses de cafè i entregats posteriorment als diaris de la causa espanyola que els llancen en el moment oportú. Com pot ser?, es pregunten alguns. A mi no m'estranya. Molts votants del PP han entès el que hi ha en joc i en vista d'això no hi ha corrupteles ni pràctiques mafioses que els espantin. En canvi, des de Catalunya tornem a enviar, una vegada més, un bon grapat de diputats amb el desig de l'abraçada fraternal i la negociació oberta i raonable, amb una bona fe a prova de sentències constitucionals i d'imputacions de polítics que només posaven urnes als ciutadans.

Aquests diputats i els seus partits i moviments hauran d'escollir aviat si volen ser fidels a les necessitats de les classes populars catalanes i saltar la paret que enclaustra les voluntats majoritàries dels catalans, o bé mantenir el lliri a la mà i continuar aquest interminable dia de la marmota, intentant canviar un Estat que es nega amb totes les seves forces i recursos, fins i tot els més foscos, cínics i paralegals, a ser canviat.