Del ‘Brexit' al ‘Catxar'

Tothom està d'acord, fins i tot els britànics, que el Brexit representa un punt d'inflexió important per a la història europea i jo diria que també per al moment polític que viu Catalunya. Punt d'inflexió per a l'Europa dels estats i el seu nacionalisme tancat i essencialista que ha impedit la construcció d'una identitat europea respectuosa amb les identitats obertes que no temen l'evolució tot conservant els seus trets diferencials, com per exemple la catalana o l'escocesa. Els pobles d'Europa, especialment els que estan sota un estat que els ofega, són molt més europeistes que els estats mateixos, com des de fa anys han demostrat múltiples iniciatives, com ara el fallit intent de constitució europea, d'una banda, i la clara aposta escocesa per romandre dins la Unió, de l'altra.

Europa hauria de valorar i fer de la seva diversitat un element fonamental de la seva identitat. El fet és que els vells imperis (Anglaterra, França, Espanya) agonitzen, i és l'hora de donar pas al vell somni de l'Europa dels pobles. Europa necessita repensar-se urgentment, i les aportacions de pobles com ara Catalunya, Escòcia, Bretanya o molts d'altres és imprescindible si no vol desaparèixer. Les institucions que han dominat el món durant els darrers vint-i-cinc anys són fortament qüestionades per la gent, una gent que s'ha sentit oblidada, per no dir menystinguda. Ja és curiós que a la Gran Bretanya sorgeixin ara veus per la reforma de l'estat per convertir-lo en una federació amb Londres com a districte federal i amb entitats dins i fora de la Unió. Qui ho havia de dir fa només uns dies.... L'Europa dels estats ha fracassat perquè els estats han fracassat. Cal urgentment un nou lideratge europeu no basat només en qüestions econòmiques, ni tan sols polítiques, sinó també socials i culturals. Morin explica com la idea d'Europa sorgida després de la Segona Guerra Mundial era impedir el suïcidi del continent, la unió necessària per posar fi a l'enfrontament de França i Alemanya i assegurar la pau. Però els mateixos que en aquells moments es varen resistir a la construcció d'una Europa forta, una confederació, els estats, són els que ara la condueixen de nou cap al suïcidi col·lectiu temut pels pares fundadors.

D'altra banda, a l'Estat Espanyol encara patim la ressaca d'unes eleccions que d'alguna manera, i segons el meu punt de vista, també representaran un punt d'inflexió. Si més no, observant el mapa tenyit de blau, hauran consolidat una gran diferència, un abisme entre Espanya, el País Basc i Catalunya. Realitats socials molt diferents. Una Espanya que no es vol transformar i que brama al carrer Génova: Sí se puede! i Catalunya i el País Basc que avancen. Si s'hagués repetit Junts pel Sí, el color de Catalunya seria diferent. Llàstima.

Una cosa que ens hauria de fer reflexionar és que els indignats britànics, els d'extrema dreta i els d'extrema esquerra, s'han rebel·lat contra l'ordre establert llançant pedres contra el seu propi taulat i que, en canvi, el votant espanyol ha optat majoritàriament per l'ordre establert malgrat els escàndols de corrupció i de manipulacions antidemocràtiques que han afectat resultats d'eleccions recents a Catalunya i que s'han vantat d'haver, per exemple, destruït el sistema sanitari català. Per cert, escoltant els tripijocs del ministre i del cap de l'Oficina Antifrau no vaig poder evitar de pensar en El nostre home a l'Havana, de Graham Green, i els seus esquemes d'aspiradors que pretenien semblar instal·lacions militars... Només que allò era una ficció i nosaltres hem viscut una vergonyosa realitat. Però Espanya ha deixat de preocupar-me. El que em preocupa és que el PP, malgrat el trist espectacle que ens va oferir els dies abans de les eleccions, hagi pujat, tot i que molt moderadament, a Catalunya.

En tot cas, tant a la Gran Bretanya com a l'Estat espanyol hem assistit a la victòria de la desconfiança d'una política que s'ha de renovar en profunditat. Aquest cap de setmana, CDC té la gran oportunitat de seguir les paraules del president Mas quan deia que el món havia canviat i que les coses s'havien de fer d'una altra manera.

Cada societat tria el seu futur. Anglaterra ha optat pel Brexit; Espanya, per la seva cara més conservadora i obscura, i Catalunya, com corria aquests dies per les xarxes, va cap al Catxar, contracció de Catalunya i marxar, i no d'Europa, precisament. Que així sigui.