De bac en bac

Els déus han albar­dat l'inde­pen­den­tisme català amb la pedra de Sísif. Quan està a punt de fer el cim, deixa anar la pedra, que cau rodant una altra vegada al punt de par­tida. La pedra es diu referèndum. És clar que caldrà fer-lo. No hi ha manera humana de convèncer els sacer­dots inter­na­ci­o­nals si no és votant. Però cal forçar una votació creïble i sol­vent. L'inde­pen­den­tisme polític català va con­vo­car una con­sulta –de fireta, en diuen alguns, però tot és fira–. La con­sulta es va fer i només va ser­vir per tor­nar a baix i mam­pren­dre la pujada amb un ple­bis­cit elec­to­ral. Acon­se­guit el resul­tat i amb el cim a tocar, el full de ruta ha tor­nat a rodar i ara cal pujar una altra volta amb un nou referèndum a l'esquena. No se sap ben bé si Sísif és maso­quista o si és idi­ota. Aquest nou referèndum seria vin­cu­lant si el com­partís la tropa del no. De què ser­veix una nova con­sulta si no l'accep­ten l'esqua­dra de Colau, Pode­mos i Ini­ci­a­tiva, que volen un pacte amb l'Estat? De què ser­veix si el rebutja el PSC, que vol lli­gar-lo a una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal impos­si­ble? De què ser­veix si el PP i Ciu­ta­dans la com­ba­ten amb l'Estat al cos­tat? L'única manera de fixar la pedra al cim seria fer un pas ferm cap a la des­con­nexió, apro­var les tres lleis que la per­me­trien, pro­cla­mar la volun­tat de ser lliu­res pres­si­o­nant Madrid a través de Brus­sel·les i Was­hing­ton. L'única manera de fixar la pedra dalt seria mos­trar una volun­tat ferma i deci­dida de no tor­nar a bai­xar. Però ara bai­xem a bus­car-ne una altra...