Moltes preguntes i poques respostes

1La pri­mera pre­gunta o reflexió que ens hem de fer és per què a Cata­lu­nya i el País Basc es vota tan dife­rent de la resta del ter­ri­tori espa­nyol. El PP, el PSOE i C's sumen 254 dipu­tats dels 350. A Cata­lu­nya els tres par­tits esmen­tats arri­ben a 18 de 47. La diferència és abis­mal. Al País Basc passa el mateix: de 18 dipu­tats, els par­tits ano­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes en sumen 5. El PP gua­nya a Espa­nya i és resi­dual a Cata­lu­nya i Euskadi. No deu ser degut que estem par­lant de naci­ons dife­rents?

2. Algú pot enten­dre que par­tits que estan plens de cor­rupció per tots cos­tats gua­nyin les elec­ci­ons i que aug­men­tin en vots res­pecte al 20-D? Com pot ser que en comu­ni­tats com Madrid i el País Valencià, on el Par­tit Popu­lar té cen­te­nars d'impu­tats,
dese­nes de per­so­nat­ges a la presó i cen­te­nars de milers d'euros en pre­sump­tes irre­gu­la­ri­tats que han anat direc­ta­ment al par­tit o a la but­xaca de diri­gents, aquest par­tit gua­nyi clara­ment les elec­ci­ons? Com és pos­si­ble que tot això no els passi fac­tura? Tan estesa és la seva xarxa de cor­rupció que arriba a influir tan­tes per­so­nes? És que hem per­dut la dig­ni­tat? Algun dia els sociòlegs ens ho hau­ran d'expli­car.

3. Per què En Comú Podem, després dels resul­tats de diu­menge pas­sat no es plan­teja que el seu pro­jecte estel·lar, que era fer un referèndum acor­dat amb l'Estat, és una impos­si­bi­li­tat a anys vista? Si real­ment eren sin­cers apos­tant per la con­sulta vin­cu­lant, ara no poden estar callats i espe­rar i espe­rar. Ha que­dat clar que Espa­nya no accepta ni accep­tarà un referèndum. Una vegada més els par­tits espa­nyols han gua­nyat amb clare­dat i, per tant, de referèndums i con­sul­tes res de res. Espa­nya no és plu­ral. Espa­nya és una única nació. La seva. Cata­lu­nya és una part d'Espa­nya i prou. Per tant, Xavier Domènech i Ada Colau, ens heu de dir què pen­seu fer ara. Si real­ment sou sobi­ra­nis­tes, si cre­ieu que Cata­lu­nya és una nació, en com­pro­var que el que vosal­tres pro­po­seu no és pos­si­ble allò més lògic no seria anar per l'únic camí, la inde­pendència, per poder fer un país més just, soli­dari i amb plena capa­ci­tat per deci­dir el seu destí?

4. Per què el minis­tre Jorge Fernández Díaz i el cap de l'Ofi­cina Anti­frau, Daniel de Alfonso, es reu­nei­xen al des­patx minis­te­rial i con­fa­bu­len i cons­pi­ren de forma mafi­osa con­tra els diri­gents inde­pen­den­tis­tes i no passa res? Com és pos­si­ble que tot un minis­tre intenti tro­bar pro­ves acu­sa­do­res, i si no les troba les inventa, con­tra adver­sa­ris polítics? Quina ver­go­nya sen­tir els dos per­so­nat­ges. I encara més ver­go­nya que cap fis­cal no hagi inves­ti­gat el con­tin­gut de les cons­pi­ra­ci­ons. Quina expli­cació pot tenir el com­por­ta­ment anti­de­mocràtic i mafiós dels dos per­so­nat­ges? Només en té una: parar de qual­se­vol manera el movi­ment democràtic i pacífic cap a la inde­pendència. Avui qui hau­ria d'estar davant un tri­bu­nal de justícia és el senyor Fernández Díaz i el senyor Daniel de Alfonso, i no pas Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. És el món al revés. I per a més mofa, resulta que el per­ju­di­cat, segons el Par­tit Popu­lar i tot el govern, és el minis­tre. Repe­teixo, quina ver­go­nya! Fins on podem arri­bar? Quan­tes cla­ve­gue­res de l'Estat han uti­lit­zat i uti­lit­za­ran per com­ba­tre l'inde­pen­den­tisme? Davant de tot això només hi ha una sor­tida. Com diu el pre­si­dent Puig­de­mont, mar­xar i ràpida­ment.

5. Tal com anun­ci­ava el pro­fes­sor Ramón Cota­relo, ens podem fiar del recompte de vots rea­lit­zat per un minis­teri diri­git pel senyor Jorge Fernández Díaz? Només és una pre­gunta.