Silenci

Els galls fan molt quiquiriquic, però són les gallines que ponen l'ou sense tants escarafalls. El món és ple de contaminació acústica: el soroll mediàtic és constant, la publicitat ens cau al damunt sense compassió, els missatges basats en la perversió del llenguatge surten xiulant com coets de les seus dels partits, de les empreses, de les grans corporacions; les xarxes socials generen xiscles histèrics, colèrics o patètics en un atac de paroxisme col·lectiu ininterromput. En vista de l'allau d'agressió acústica no sol·licitada les possibilitats de discerniment són cada vegada més minses i la construcció d'un criteri propi és una feina titànica. Silenci, si us plau! L'atracció del silenci, del rar silenci, s'està convertint en una urgència irresistible. Molts escriptors i pensadors acaben per sucumbir a la temptació del silenci i deixen sense recança esforços anteriors. Un cas recent va ser el de l'arquitecte i poeta Joaquim Español, que en el seu darrer llibre, l'indispensable Entre tècnica i enigma, confessa que se'n va a les regions del silenci i que no pensa afegir més soroll al món. El vell Tàpies, al final, reclamava un coneixement “sense paraules”. Aquesta columna potser s'hauria d'acabar aquí, però de la manera més discreta possible voldria aprofitar l'espai que queda per fer l'elogi del silenci, per recordar aquells herois que saben callar en set llengües, si cal. Per evocar el savi Mark Twain, per exemple, quan aconsellava callar i passar per ximplet abans que parlar i deixar ben clar que ho ets. La sospita que en el silenci hi ha l'essència dels millors discursos és generalitzada. Un quasi desconegut poeta brasiler, Paulo Leminski, un home que va morir als 45 anys consumit per l'alcohol i les drogues, ho va resumir de manera lacònica en quatre versos que dec a la traducció inèdita de Guillem Perdigó. Un epitafi per tancar de manera apropiada aquest article: “Aquí jau un gran poeta./ No va deixar escrit res./ Aquest silenci, crec,/ és la seva obra completa.”