Les grans oportunitats

1. L'altre dia em va arri­bar la con­fidència que, en l'acord fir­mat in illo tem­pore entre el PSOE i Ciu­da­da­nos per gover­nar el regne d'Espa­nya, hi figu­rava la clàusula –secreta, només fal­ta­ria—que Félix de Azúa seria el futur minis­tre de Cul­tura, Arcadi Espada el seu secre­tari d'Estat, i Xavier Peri­cay n'ocu­pa­ria una direcció gene­ral. Me'ls ima­gi­nava pre­nent pos­sessió dels càrrecs res­pec­tius amb la fórmula d'accep­tació dels sàtra­pes: “Era cos­tum­bre en los anti­guos per­sas pasar cinco días en anarquía después del falle­ci­mi­ento de su rey, a fin de que la expe­ri­en­cia de los ase­si­na­tos, robos y otras des­gra­cias les obli­gase a ser más fie­les a su suce­sor.” Hi hau­ria per com­pa­dir-los, els esmen­tats senyors, si la seva qui­ni­ela encara tingués pos­si­bi­li­tats de sor­tir gua­nya­dora, en els con­ciliàbuls actu­als per fer govern a Espa­nya. Una cosa és fer demagògia anti­ca­ta­lana ben pagada pels dia­ris espa­nyols i una altra haver de fer lleis més o menys cons­ti­tu­ci­o­nals, de la mena següent: “Querían unos depo­si­tar la potes­tad exe­cu­tiva en el rey, y la legis­la­tiva en las Cor­tes; y otros esta última en el rey, y en las Cor­tes cumu­la­ti­va­mente. Algu­nos pro­ponían monarquía tem­plada; otros monarquía dege­ne­rada y fantástica, otros gobi­erno mixto, otros un mons­truo de muc­has cabe­zas. Unos, solo querían refor­mar, otros rege­ne­rar, otros ani­qui­lar nues­tras ins­ti­tu­ci­o­nes, otros con­ci­liar nues­tras leyes, usos y cos­tum­bres anti­guas con las que se cons­ti­tuye­sen de nuevo.” Espa­nya, una rea­li­tat entra­nya­ble! Però temo molt que Azúa, Espada i Peri­cay, esforçats tre­ba­lla­dors de la cul­tura, ja hau­ran cai­gut de la llista, almenys pel par­tit que els podia enlai­rar al cim de la burocràcia de l'Estat. Les topa­des entre els fun­da­dors de Ciu­da­da­nos i l'actual líder polític del par­tit, Albert Rivera, són públi­ques i mani­fes­tes: els intel·lec­tu­als libe­rals no tole­ren un cab­dill, perquè, de cab­dills, només en poden ser ells. Dilluns pas­sat, el mateix Félix de Azúa, llançava un dard directe a Rivera: “La última cabeza de la pano­plia no tiene aún carácter y cuelga medio desen­ganc­hada por falta de con­vicción. Una pena, por­que podría nutrirse de la incom­pe­ten­cia ajena. Si no lo hace caerá. Y ya no habrá más nada.” Carai, com les gasta Azúa! De pro­jecte de minis­tre de Cul­tura a cons­pi­ra­dor, en una sola tacada, per ender­ro­car el pre­si­dent del par­tit fun­dat per ell mateix! I, com és habi­tual, sense esmen­tar el fan­tasma que els treu la son: la dava­llada del pro­jecte anti­ca­talà de Ciu­da­da­nos. Com que el tema és avor­rit, el dei­xa­rem de cos­tat.

2. Lle­geixo en un paper d'aquí la dis­tinció entre sobi­ra­nia i inde­pendència; en efecte, podem ser sobi­rans per decla­rar-nos o no inde­pen­dents. La pre­gunta que em faig és com hem arri­bat, doncs, fins aquí, si, men­tres­tant, hem per­dut pel camí gai­rebé tots els “sobi­ra­nis­tes” (¿on eren, el 27-S?) i les res­tes que encara se'n pro­cla­men espe­ren amb resig­nació que Espa­nya els doni algun dia el vis­ti­plau per fer un referèndum dins l'ordre seu. ¿No deu ser que la mei­tat volem la inde­pendència i l'altra mei­tat fan com que dolen i volen perquè no saben què fer?

3. També he lle­git que hem cre­mat pel camí el con­cepte més o menys versàtil de “sobi­ra­nia”; suposo que deu ser per culpa dels dos mili­ons i escaig que any rere any hem cri­dat “inde­pendència” pel car­rers. Esclar, la gent no n'entén gaire, de poli­ti­co­lo­gia, i es pro­clama del pri­mer que li passa pel cap a plena veu (en diuen “hiper­ven­ti­lats”). Llàstima que els cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes i altres acadèmics dels rit­mes i les opor­tu­ni­tats no hi fos­sin, abans que la gent es dediqués a cri­dar inde­pendència; ara podríem fer un acte de sobi­ra­nia (no pas d'inde­pendència, per no esva­lo­tar la cort), “des­con­nec­tant-nos” de nosal­tres matei­xos (no pas deso­beint, sis­plau, les lleis espa­nyo­les) i de totes les Dia­des hagu­des i per haver, bo i espe­rant que el nos­tre exem­ple demòtic servís d'exem­ple a l'Estat espa­nyol per can­viar les coses a la reco­llida de la civada.

4. Acabo. El procés cons­ti­tu­ent pot ser, en efecte, la gran (i no la dar­rera, com han escrit alguns) opor­tu­ni­tat per ampliar la base social de la inde­pendència. Només cal que ens diguin com es pensa fer. Perquè no sola­ment hi comp­ten estruc­tu­res d'estat, lleis de tran­si­to­ri­e­tat i lli­bres verds amb infor­mes. El que hi pesarà de debò és la quan­ti­tat i la qua­li­tat de la seva cons­ti­tució mate­rial, la que afecti la vida de la gent i pugui enca­bir-se dins el procés cons­ti­tu­ent per no fabri­car una cons­ti­tució de la República cata­lana que només satis­faci les pau­ses i els rit­mes, les opor­tu­ni­tats mar­ca­des pels espe­ci­a­lis­tes de l'endar­re­ri­ment.