La revolució permanent

Aquest vell concepte marxista que George Moustaki canta a Sense anomenar-la ha de ser motiu de reflexió sovintejada.

Podria ser la subversió total de l'ordre establert, el trencament de la societat capitalista. O podria ser simplement una intuïció estratègica per tal de moure, i de somoure, les inèrcies establertes i les resistències de les democràcies formals a fer un pas més enllà de la legalitat, per modificar-la, modernitzar-la, actualitzar-la i anticipar-se així a les demandes socials que en temps de crisi s'acceleren i es radicalitzen.

És indubtable que en els sistemes democràtics ha de prevaldre l'estat de dret. Però és, també, indubtable que la grandesa de les democràcies es juga en el terreny de saber passar al davant, de saber anticipar-se, de saber respondre i correspondre a un estat d'ànim majoritari, i és en aquest sentit democràtic, que busca el camí per obrir-se pas.

La nostra immaduresa democràtica ens porta a l'immobilisme democràtic; a una interpretació restrictiva del marc legal establert, al bloqueig de les estructures i a un resistencialisme obtús que fa dir que no a tot, simplement perquè no pot ser i, a més, és impossible.

En aquest context, alguns moviments socials fan de trencaglaç, obren el gran forat pel qual, finalment, arribaran les reformes, les adaptacions, reiteradament negades i que acaben per caure com fruita madura.

És el que ha passat, al final, amb l'acceptació per part dels grans propietaris d'habitatges que, per aturar els processos d'ocupacions indiscriminades, han hagut d'acabar acceptant la cessió de part del seu parc per a lloguer social.

La revolució permanent potser és, ara, anticipar-se sempre i fer que les coses canviïn malgrat la miopia dels intèrprets de la legalitat disposats a enterrar la legalitat i, amb ella, els valors de la democràcia.