La mentida ofega la política

Una de les explicacions que circulen arran de l'avenç dels populismes arreu d'Europa i del món occidental és que hi ha una crisi de les elits que no han conduït amb responsabilitat les societats respectives. És cert. Però també hi ha una crisi de la societat en el seu conjunt, de les masses, si utilitzem el llenguatge clàssic que ara fa un segle s'emprava per analitzar el mateix fenomen social que vivim avui.

Els caps que han rodat fins ara com a conseqüència del Brexit significaven el més distingit de les elits britàniques. La parla de David Cameron, Boris Johnson i Nigel Farage és la pròpia de les minories que han governat Gran Bretanya durant generacions i que s'han distingit per la seva capacitat retòrica, pels seus patrimonis personals i per la capacitat de relacionar-se entre ells. L'escriptor irlandès Bernard Shaw deia que quan un anglès obre la boca ja se sap el sou que cobra.

Aquestes elits no han dubtat a recórrer a la mentida per tal de defensar les seves tesis respecte al Brexit. Han mentit i ho han reconegut. És cert que el primer ministre Cameron i els seus dos principals antagonistes durant la campanya han tirat la tovallola. Han marxat abans que els fessin fora. Com també és evident que els passadissos de Westminster s'han convertit d'ençà del dia 23 de juny en un reguitzell de taques de sang que Shakespeare ha descrit magistralment en molts dels seus drames i tragèdies.

Les interpretacions del que ha passat a la Gran Bretanya són immenses i totes elles força ben fonamentades. Però n'hi ha una que té una especial rellevància i fa referència al fet que la democràcia també és un compromís amb la veritat.

La nostra era tan comunicada i amb un coneixement tan socialitzat, universal, corre el risc d'un empatx d'informació que no tothom sap processar. S'està produint un canvi en la concepció de la naturalesa de la veritat. Les xarxes socials amenacen la capacitat de tenir criteri propi, de deixar-nos emportar pel políticament correcte, per confiar excessivament en la tecnologia com a vehicle únic del pensament.

El soroll ofega el silenci per pensar i per tenir idees basades en fets contrastats. La qüestió és que les elits que tenen l'obligació de dirigir l'aplicació de les idees, les que siguin, s'han barrejat amb les masses que aporten més emocions que racionalitat.

És un fet inqüestionable que la gran majoria dels diputats britànics, elegits fa poc més d'un any, són partidaris de romandre a la Unió Europea. Però també és un fet que els que van votar a favor del Brexit són una majoria que volen abandonar Europa. S'ha escrit molt sobre si la legitimitat de la democràcia parlamentària és superior a la d'un referèndum. El cas és que la tradició política britànica ha estat sempre lligada a la discussió, el debat i els procediments de la democràcia parlamentària.

El contacte entre les elits o els líders d'avui amb les grans audiències és directe, immediat, sense filtres i sense intermediaris ni interpretadors. Un llenguatge simple i col·loquial es construeix sense cap matís, pel broc gros, amb insults o amb mentides. I molta gent el compra i se'l fa seu perquè han perdut la confiança en els polítics clàssics que no diuen mentides rebatibles sinó que menteixen amb més cinisme.

L'avenç imparable dels partits xenòfobs i populistes és una preocupació gran per al present i futur d'Europa. Què hi ha en comú entre els discursos dels impulsors del Brexit, els de Donald Trump i els de Marine le Pen? Hi ha un rebuig al diferent, a l'altre; una frustració per haver quedat fora de cobertura com a conseqüència dels efectes de la globalització; una enrabiada general davant les creixents desigualtats i una por del futur per la manca de treballs dignes i mitjanament ben retribuïts.

Davant d'aquestes frustracions tan generalitzades és urgent recuperar la confiança en la veritat que hi ha en les persones, en els fets i en les relacions humanes. La crisi té molt a veure també amb la impunitat de la corrupció i amb l'egoisme de les elits que s'aparten dels interessos i preocupacions dels ciutadans i es lliuren a lluites inútils per conservar el poder pensant que els càrrecs són predis personals que s'abandonen només quan un ho considera oportú. El gran Karl Popper deia que els sistemes democràtics no consisteixen només a elegir governs sinó també a fer-los fora.